La situació al país és complexa, tothom ho sap. A hores d'ara ens movem en uns paràmetres de difícil avaluació. La crisi se'ns menja per tot arreu i el govern de l'estat acaba per treure l'aire, el poc aire que queda respirable, al govern de Catalunya. Algú em podria dir que sóc un exagerat. I no: per desgràcia no exagero gens ni mica. Al contrari, probablement em quedo curt en la descripció de la situació que vivim a Catalunya ara mateix.

Però el més incomprensible de tot plegat és que encara tinguem dubtes del camí a seguir. I els dubtes hi són a tres grans nivells. El primer és el debat etern de pressupost, sí o no, i retallades. O entenem que el problema no és la gestió de la misèria, que seria l'equivalent a fer el pressupost i aplicar les corresponents retallades, sinó que cal resoldre definitivament aquesta misèria, o no ens en sortirem mai.

A l'entorn d'això, grans debats i grans pronunciaments, però estem embolicant la troca nosaltres sols. L'espoli fiscal que pateix Catalunya, diguem-ho clar, és la causa d'aquesta misèria. O es resol això, o als ulls de la ciutadania de Catalunya, el tema cada cop anirà a més, i cada cop hi haurà més manifestacions a la Plaça Sant Jaume i al Parc de la Ciutadella, quan probablement seria desitjable que aquestes mateixes manifestacions anessin directament a petar al davant de la delegació del govern d'Espanya.
Dos valors són indispensables per sortir de l'atzucac: la unitat política i cívica, i la valentia"
El segon gran dubte en què estem immersos és si farem o no farem la consulta, quan la farem i de quina manera. Si ens la deixaran fer, o després de demanar convenientment permís tot plegat quedarà en un projecte col·lectiu frustrat, un més d'una llarga llista que la història d'aquest país ha anat suportant.

Seria bo doncs que algú sàpiga amb certesa el full de ruta, que plantegi i planifiqui els possibles escenaris, que algú pensi més enllà, fins i tot, de la legalitat vigent, que ja sabem per a què dóna. Fins i tot seria desitjable que algú d'aquests que pensen i planifiquen posés tot això damunt d'un calendari. Hi ha massa elements que avui posen graus elevats d'incertesa a la nostra societat, i això és molt dur.

No queda massa temps, però és necessari que algú expliqui què pot passar i què volem que passi en aquest país en els propers mesos. Entre d'altres coses perquè a l'altra banda, aquella que ens asfixia econòmicament, i que comença a atrevir-se a atemptar contra la nostra convivència i la nostra cohesió social, ho tenen perfectament clar i definit què han de fer amb Catalunya. I allà sí que tots estan d'acord i no dubten en res, els uns i els altres.
La societat va uns quants passos pel davant de la política. Algú se n'adona? I algú pensa actuar?"
I el tercer gran dubte és intern. Com és possible que no ens n'adonem que en els moments que vivim hi ha dos valors que són indispensables per sortir de l'atzucac en què estem immersos? Un, la unitat política i cívica per abordar el present i el futur. Només des de la unitat s'aconseguirà l'èxit. I la unitat depèn de tots, absolutament de tots. També és possible que algú estigui en contra d'aquesta unitat, sigui per convicció o per interès. Cap problema, que ho digui i la unitat es construeix a partir de la voluntat dels que sí volen avançar.

El segon: la valentia. Moments difícils reclamen decisions valentes, reclamen no amagar el cap sota l'ala. La dinàmica política que ha caracteritzat Catalunya en els darrers 35 anys ja ha passat a millor vida, tot i que a algun dinosaure de la política catalana encara li costi de veure-ho. Ara les coses funcionen diferent i es dóna la circumstància que la societat va uns quants passos pel davant de la política. Algú se n'adona? I algú pensa actuar? Tornem a Ferrater. Es tracta en aquests moments de la història de Catalunya d'una cosa tan elemental com gosar poder! Ara sí que toca.