Deia Joan Estelrich l'any 1930 que la política és, bàsicament , acció. Els debats intel·lectuals, les propostes de futur, el model de societat que inspira l'acció quedava llavors en un segon pla.
Uns poquets anys abans afirmava Cambó que una solució dels problemes de convivència, de concòrdia deia ell, entre Catalunya i Espanya havia de venir d'una entente entre intel·lectuals castellans i catalans i de l'acció de les classes directores sobre la massa.
Imagino que en circumstàncies com les actuals el discurs d'ambdós hauria de ser modificat en funció dels darrers esdeveniments, amb el risc, altrament, de restar absolutament anacrònics. En primer lloc, perquè l'acció de les forces polítiques ha tingut, amb caràcter previ, la interiorització per part de la tant menystinguda "massa" de determinades conviccions teòriques, a saber, la impossibilitat de l'encaix de Catalunya a Espanya i el car que ens sortia a tots plegats romandre-hi. Aquest preu elevat no prové només, que ja és molt, dels diners que surten i no tornen.
El preu a pagar seria renunciar a Catalunya com a país i nació, per passar a ser la Comunitat Autònoma de Catalunya, i això amb penes i treballs. L'acció, que ell entenia com un fet polític, vinculat als polítics professionals assessorats per tècnics intel·lectuals de les elits, en aquests moments que vivim no és més, i ja és molt, que l'expressió tranquil·la d'una veritat interior, d'una reminiscència de la pròpia ànima, colgada durant anys davant l'acció política possibilista. Allò tan conegut del peix al cove.
Per altra banda, i per a irritació de Cambó a la tomba, els intel·lectuals d'aquest país i de l'estat Espanyol, amb excepcions que es podrien comptar amb els dits de la mà i en sobrarien, han anat a remolc de l'acció popular. No ha estat la massa qui ha rebut la influència, sinó les elits qui han hagut d'interpretar quelcom inesperat, per la rapidesa en la seva construcció com a moviment, per la seva contundència al carrer, i per la seva determinació en els objectius.
No senyor Cambó, fins i tot en el seu temps, els polítics i els intel·lectuals actuaven i pensaven en funció de la realitat. La societat, la realitat no s'emmotlla al discurs ni a les lleis ni a les Constitucions; aquests, discurs, lleis i Constitucions són producte de la realitat. Tot i que clar, potser que encara vostè, el senyor Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, pensin que són les lleis les que donen drets als pobles.
