Duran li va retreure això últim, en la intervenció a las Cortes, el 16 d'octubre: "Tinc la impressió que penseu que el temps ho soluciona tot, i no és així. És a l'inrevés. Com més temps passa, més s'encongeix l'espai de trobar una solució".

Com Duran, també Aznar pensa el mateix. El dilluns 14, a Donostia, en un acte de la FAES, l'expresident li va etzibar: "El silenci pot danyar la veritat, tant com ho fa la mentida" i "no hi ha moderació en la il·legalitat (d'un referèndum)" perquè el nacionalisme català és una ideologia "antidemocràtica, reaccionària i retroactiva" i "ningú té dret a incomplir la constitució o a saltar-se l'ordenament jurídic. Qui ho fa actua contra la voluntat nacional i ha de percebre, sense que li quedi cap dubte, les conseqüències dels seus actes". Aznar fanfarroneja un pensament provocador i jactant, propi del poli dolent, per impulsar més contundència a Rajoy.
Sembla aparentment que Duran, Aznar i Rajoy tinguin estratègies diferents. Però de fet, totes col·laboren"
Duran en canvi, va llançar en aquella intervenció una argumentació més pròpia del poli bo i va recomanar a Rajoy: "Si no sou capaç, com a president del govern, de dirigir i encapçalar una resposta no tan sols de govern, sinó que agrupi els principals partits d'aquesta cambra i les institucions de l'estat, per a donar una resposta a aquesta situació política a Catalunya, que té un gran suport social, us trobareu amb una declaració d'independència que "alguns" aprovaran al Parlament. I això no és bo per a Espanya".

La veritat, tanmateix, és una altra. Rajoy fa la seva. I atèsa la política d'avui, diria que a Mariano Rajoy no li va gens malament. Rajoy fa una política d'estat, compacta, destinada no solament als catalans, sinó també a Europa i als Estats Units. Rajoy calla, és veritat. Però deixa que el ministre d'exteriors, Garcia Margallo, i el de justícia, Ruiz-Gallardón, estiguin atents i llestos per intervenir ràpidament. De fet, l'estratègia de Rajoy va per dues vies, les dues ben sòlides i apuntalades en l'objectiu d'impedir qualsevol consulta i, si convingués més endavant, en neutralitzar unes eleccions plebiscitàries.

L'estratègia va dirigida als ciutadans espanyols, en la idea que "posar-se nerviosos no serveix de res". Rajoy espera primer, que es convoqui el referèndum, amb una pregunta i una data. Sap que Mas batalla aferrissadament cercant un resquitx legal que permeti realitzar-lo sense danyar l'esquema constitucional i té un comitè d'experts que regiren cel i terra, tota la jurisprudència. Mentre espera aquesta jugada de Mas, Rajoy amaga les cartes i deixa que tothom es vagi posicionant aïradament. Un temps profitós per a carregar-se de raons i per madurar el consens dels espanyols (desprès de molt debat, el PSOE s'ha lliurat a Rajoy i ha aparcat les solucions pròpies).

En aquest mentrestant, Rajoy compta amb Duran que no és independentista i no amaga les seves discrepàncies profundes contra el President Mas. Més que "l'estat confederal" del qual no en sabem res, a Duran l'empeny un mòbil propi de la sèrie "sí ministre" i, com qualsevol alt staff político-tècnic madrileny, lluita contra la pèrdua d'influència. Rajoy confia que els Duran i Navarro sembraran la discòrdia entre els catalans i els dividiran: "Teniu una magnífica possibilitat de fer política i de defensar posicions sensates i de sentit comú (les espanyoles)", els va dir.
Aznar i Duran es complementen en l'estratègia del mentrestant. Després faran pinya contra el President Mas"
La segona via que Rajoy va sargint és un seguit d'idees que ell mateix i els alts càrrecs de les diverses institucions vindran a predicar directament a Catalunya, més endavant. L'estratègia va dirigida als ciutadans no independentistes, també als del PSC i als d'Unió i raona sobre la base que el govern de Madrid no cedirà, ni claudicarà. Es vol deixar ben clar que a Madrid no li tremolarà el pols i que garantirà l'actual seguretat política i jurídica. Garcia Margallo ja l'ha consolidat, aquesta estratègia, amb molt èxit a nivell internacional. De manera que, quan Mas anunciï la data de la consulta, aleshores Rajoy la boicotejarà.

Sembla aparentment que Duran, Aznar i Rajoy tinguin estratègies diferents. Però de fet, totes col·laboren. Aznar acalora la franja més nacionalista i brama la duresa del poli dolent. Duran predica en els dos escenaris. Juga pels espanyols la carta del poli bo, més polida i assenyada. Pels catalans, manté la flama de les terceres vies i escalfa la prudència en contra de la ruptura i de la secessió. Els dos, Aznar i Duran, es complementen en l'estratègia del mentrestant. Després tots tres faran pinya contra el President Mas.