improductiva, completament ignota, una commoció social com un cataclisme natural. El 6 març, el President Puigdemont anuncià que abans de dos anys Catalunya seria independent. Aixecant el calendari, Puigdemont donava al procés, una nova dimensió. L'eixorivia i el despertava. Tot calendari tiba. Tensa virtualment i genera força i exigència.

Tanmateix, l'expresident Mas i l'exconseller Mas-Colell, que no fan la mateixa anàlisi de la realitat, li han esmenat, ràpidament, la plana ("Catalunya ràdio"). Ho guaiten més pausadament. I creuen que no serà tan fàcil. Saltar el calendari, ai las!, ens retorna a l'ambigüitat i al "processisme".

Segon, el 15 març el cap del PSOE, Pedro Sánchez, després de saludar al President a la tarda, sostenia, al capvespre al Congrés, una resolució contra el referèndum d'autodeterminació. De fet, aquest el defensa, només, Podemos, una formació amarada de catalans, bascos i gallecs. La resta, com Sánchez, no l'accepta, de cap de les maneres i les mocions del Congrés ho subratllen: Fins i tot barallats, sense govern ni nord, s'uneixen contra el dret de decidir.

Tanmateix, si l'acceptessin, la Generalitat independentista podria esmenar el seu full de ruta, en aquesta circumstància. S'ha apressat, a notificar-ho. Quina confiança dóna aquesta facilitat per a canviar d'estratègia, en l'actual moment històric? Quina seguretat política, jurídica, econòmica, etc.? No té la Generalitat un full de ruta per aprofundir? Quant radical podria ser?

Tercer, ningú té pressa. S'ha de fer bé, diuen. Tanmateix els 16 mesos es limiten als anuncis, a la bona educació i a sortejar al Tribunal Constitucional. La Generalitat podria recaptar i supervisar per a donar exemple als bancs, a les grans gestories i als sindicats. També podria reorganitzar la justícia, les infraestructures, la sanitat, etc. com es va comprometre el 27S.

Quart, es dirà que no hi ha una majoria independentista. No tenim, però, un govern? Qui ha de convèncer i eixamplar? Què espera? Potser pensa que fent la viu-viu ja n'hi ha prou? No cal ficar-se en una dinàmica d'insubmissió i desobediència. Però, ajudaria una ferma política institucional.

L'objectiu de l'ANC era entrar a les institucions i capgirar les polítiques. L'associació, però, sembla que pateix la síndrome del babau. Fa molt que s'ho mira sense dirigir. Amb 16 mesos endavant, hauria de posar pressió. Els polítics continuen necessitant sentir al clatell l'alè del coratge i la valentia. "El procés", Valentí Puig, no serà cap calamitat. El calendari estira.

Isidre Palmada

Banyoles, 17/3/16