L'assemblea del 27 ho ha dit ensems i majoritàriament. En l'assemblea flotaven els arguments contra Mas. Investint-lo, la CUP es convertia en ERC-bis i deixava d'arrelar en la classe treballadora, per sempre. Els treballadors, la classe obrera, mai ho farien, de posar-se darrere els oligopolis econòmics. Ni els oferirien la governabilitat. Molt menys si el "pla de xoc" no cobreix les necessitats dels més desvalguts. D'aquests i d'altres assumptes, se sentien. I es votaven.

En un moment, a la segona votació, el sector independentista partidari de donar els deu diputats al procés, va  esblaimar-se. La tribulació corregué entre els partidaris. Tot semblava perdut"

Amb ràbia, un entusiasta començà el bram d'in-inde-independència! Contagià i molts l'empararen. S'anaven animant, uns als altres. Tanmateix, ràpidament, el crit "anticapitalisme" respongué, per aixafar.

Ara sabem que el PSC era tan catalanista com el PP. Per això l'ambigüitat sobre el dret a decidir. El mateix es cou a la CUP. El seu procés és el de la revolució social. No en veuen altre, de procés. La independència per ella sola, no és cap instrument. Sobretot si la dirigeix la classe dels d'en Mas. La independència que ells preconitzen s'haurà de donar en un altre procés. Un procés d'enfrontament social. Quan els obrers espanyols i catalans ho pactin. El miratge (catalanista o independentista) del PSC és igual en la CUP. Semblen una cosa i de fet, ho veuen d'una altra manera. I els de la CUP estan empatats.

Fins i tot quan els deu diputats de la CUP seien a la taula dels pactes, ells ja ho sabien. No tenien cap mandat de ningú. Però seien i parlaven. Sense mandat ni programa perseveraven un parlar, per parlar. Seien a la taula i tafanejaven. No havien consultat ningú si ho podien fer, si ho havien de fer, de pactar. Seien a la taula i no tenien cap topall ni cap indicació que els orientés. No tenien cap mandat. Perquè no ho havien consultat, mai, a ningú. Cap assemblea, com la del 27D, ho va suggerir.

De manera que a Sabadell ningú tenia res per avaluar. Ni l'equip parlamentari, ni els no-acords (perquè no els havien pogut acordar). Ni res de res. No hi havia res de sòlid a presentar o defensar"

Res que es pogués contrastar. Res de pràctic, de substantiu. Sobre la taula hi havia solament el programa ideològic. Tot anava de principis. De fet, el 27D era una pantomima. Una data sense sentit. L'Assemblea es podria haver fet molt abans. Fa dos mesos. A Sabadell tot es menyspreava, tot eren escarafalls. Els mateixos que s'haurien fet en qualsevol altra ocasió.

Ara Mas (i tots) té l'horitzó més nítid: no s'ha de moure més. Perquè ja sap una cosa, de segur. La CUP no són els independentistes més radicals, els més decidits, els més amatents. No ho seran mai, si ell ha de dirigir. Mai s'apuntaran al seu procés. Encara que s'enfonsi i descarrili. Els vots de la CUP no ho impediran. Deixaran l'esdevenir natural de la política i de les regles autonòmiques.