Les últimes xifres ens porten a l'esfereïdora quantitat d'11.000 milions d'euros entre el deute reconegut en infraestructures, el fons de competitivitat i les disposicions addicionals terceres de 2008 i 2009, entre moltes altres. A aquesta deslleialtat institucional s'hi suma el crònic dèficit fiscal de 16.000 milions que, amb tot, posa la nostra potencialitat econòmica i progrés social entre l'espasa i la paret. No podem ser coresponsables de l'estancament i el deteriorament del País.

La sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l'Estatut no va mutilar només un text legislatiu sobre el que ens havíem de regir; sinó que va menysprear la voluntat majoritària dels catalans, a més d'esbotzar un consens en el terreny polític gairebé sense precedents. És paradoxal que, actualment tot i la sentència del TC , quan Catalunya té les més altes quotes d'autogovern mai assolides; és més alta i reiterada la deslleialtat de l'Estat. I com a conseqüència, més alta la dependència provocada. Aquesta situació no fa res més que atiar el foc d'unes brases que semblen perpètues. 
La primera estació és assolir el Pacte Fiscal per mantenir els serveis bàsics de l'Estat del Benestar"
Si qui ha de complir no compleix, està més que justificada la nostra reivindicació per decidir sobre tots els aspectes. I en contraposició a tant menysteniment acumulat, volem caminar sense crosses i avançar nosaltres sols. I no només per sentiment, cada vegada hi ha més gent que demana un tracte just per garantir un futur òptim pels seus fills. És una qüestió de radicalitat democràtica, fins allà on vulgui la ciutadania del nostre país. Davant dels "trilers", els esforços en ajustos pressupostaris que hem fet i el pagar per avançat, seria irresponsable no fer cap passa endavant. 

Hi ha qui ens acusa d'aventures identitàries i excloents. Tot el contrari, hem assenyalat el trajecte i la primera estació és assolir el Pacte Fiscal per poder mantenir els serveis bàsics de l'Estat del Benestar i potenciar la nostra capacitat i projecció econòmica. Poder decidir sobre allò que ens pertany ja no és una qüestió de lògica nacional, sinó també de justícia social. No ens podem resignar amb una immòbil contemplació davant la cruesa del moment tan en l'ordre econòmic com en l'ordre social. El govern de l'Estat ha de saber que la situació no està per orgues. Si seguís la seva passivitat amb Catalunya, s'arribaria a una saturació del malestar només equiparable a apagar el foc amb benzina.