La seva lectura, a quatre mesos de les eleccions plebiscitàries, és que els votants sobiranistes creixeran el 27-S i que la majoria pro-independència al Parlament de Catalunya és a tocar.

No només no hi ha sostre, segons ells, sinó que estem davant d'una oportunitat per al salt definitiu que cal per assolir una majoria sòlida. Doncs molt bé. Vaig veure Sànchez al qüestionat debat de TV3 que presenta Ariadna Oltra i em va semblar que el seu discurs està molt ben articulat i és coherent amb tot el que ha anat dient fins ara.

La proposta estrambòtica de la llista única està enterrada. Ni Sànchez ni el propi president de la Generalitat, Artur Mas, han fet el mínim esforç per fer la gara-gara als tertulians malhumorats que han confós la derrota de CiU a Barcelona amb els bons resultats per al procés sobiranista d'aquestes eleccions municipals. La llista única és morta, per a desesperació d'alguns d'aquests tertulians tramposos que volen confondre Escòcia amb Catalunya, Alex Salmond amb el president Mas, i l'SNP amb CiU.

El 24-M, amb l'èxit d'ERC i la CUP, amb la victòria de Barcelona en Comú, amb la irrupció de Guanyem Badalona i Terrassa en Comú, entre d'altres, va quedar més clar que mai que la llista única ideada per David Madí seria un greu error per al procés sobiranista. El procés serà plural o no serà. L'oferta electoral a les plebiscitàries –ara més constituents, pels discursos que incorporaran algunes forces emergents– serà plural o, definitivament, la simplificació marquetiniana mataria el procés.
La llista única ideada per David Madí seria un greu error per al procés sobiranista"
Barcelona no només no explica els resultats del 24-M al conjunt del país en negatiu, sinó que l'única derivada nacional pot ser llegida en clau optimista per als sobiranistes. La derrota de Xavier Trias coincideix al país amb una clara victòria de CiU en vots i regidors. La victòria de Barcelona en Comú, per la mínima i molt condicionada pels pactes i les artimètiques variables, obligarà Ada Colau a fer passos i adoptar compromisos amb el procés inequívocs. La futura alcaldessa va votar a títol personal 'sí-sí' en el procés participatiu del 9-N.

Ara Colau serà alcaldessa i tant ella com els seus regidors independentistes, que en té a la seva llista, hauran de reforçar el compromís amb el procés. Per tant, ni Colau és l'espanyolista sotmesa a Pablo Iglesias que alguns volen dibuixar ni Xavier Trias –que fins el dia abans de l'inici de la campanya no va signar el compromís, descafeïnat, de l'Assemblea i l'Associació de Municipis per la Independència– és el maulet anti stablishment que ara alguns volen presentar. Hi ha, en aquest nou mandat, més regidors independentistes a l'Ajuntament de Barcelona: els de CiU que ho siguin, els de BComú que ho siguin, els 5 d'ERC i els 3 de la CUP. I la diferència, a més, és que tant Trias com Colau han evolucionat --i hauran d'evolucionar encara més, de fet. O és que algú dubta que l'11-S Colau i Trias (o el seu relleu a l'Ajuntament) no hi seran a la manifestació independentista de la Meridiana?

Barcelona tampoc no explica els 250.000 vots de més aconseguits per ERC. El resultat d'Alfred Bosch, passant de 2 a 5 regidors i essent quarta força –pels pèls no ha estat tercera–, no s'ha visualitzat amb la contundència amb què ERC ha crescut al conjunt de l'àrea metropolitana i també al país. ERC es refà de la patacada del 2011, però entra amb força a ciutats i places històricament hostils per a l'independentisme. És decisiva en la governabilitat de molts ajuntaments i gaudeix d'una posició privilegiada per bastir les estructures d'Estat des de les quatre diputacions del Principat amb CiU.
En aquest nou mandat hi ha més regidors independentistes a Barcelona: els de CiU, els de BComú que ho siguin, els d'ERC i els de la CUP"
A l'àrea metropolitana ERC ha superat CiU: Badalona, Cornellà, L'Hospitalet, Terrassa, Sabadell... Però al mateix temps ha pogut créixer tot i l'entrada impetuosa de la CUP a molts consistoris. Barcelona sí que seria l'exemple d'això. ERC puja de 2 a 5, però la CUP no es queda pas curta i entra per primer cop a la plaça Sant Jaume banda mar amb 3 edils. O sigui, que els acords dels republicans amb els socialistes sobiranistes –la diàspora del PSC– i amb el maragallisme ha donat resultats exitosos malgrat els retrets i la desconfiança dels opinadors nacionalistes, que no paraven de criticar les "males influències" d'Oriol Junqueras.

Els mateixos que lamentaven els acords d'ERC amb els ex PSC Toni Comín, Joan Ignasi Elena, Jordi Martí, Montserrat Tura, Marina Geli... són els que criticaven que Junqueras no tingués l'estelada penjada a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i confiaven que el PSC recuperés l'alcaldia d'aquesta ciutat del Baix Llobregat. Tot de pesos pesants, fins i tot José Zaragoza, fent campanya a Sant Vicenç perquè Junqueras no guanyés les eleccions i, en conseqüència, perdés l'alcaldia. Doncs va i Junqueras guanya 3 regidors i s'imposa amb rotunditat.

En termes de procés, ERC ha fet els deures. S'ha menjat el PSC arreu del territori menys als feus socialistes del cinturó roig i ciutats rellevants com Granollers. ERC ha passat per davant del PSC, fins i tot a Barcelona. Més votants de centre-esquerra són avui independentistes gràcies a aquesta aposta. Llegeixin Revoltats i el discurs de Junqueras va per aquí. Repesquin el discurs de Junqueras al Cercle d'Economia, aquest dissabte a SItges, i entendran la magnitud de l'operació. Entendran que Sitges i la visita de Junqueras a la Fira d'Abril amb Justo Molinero són dos gestos, dos discursos, dues accions, en la mateixa direcció. Ampliar l'espai de l'independentisme vinculant-ho a progrés social, a la moderació dels màxims recursos propis al servei de la societat i l'economia del país. 
CiU no va signar el compromís de l'ANC i l'AMI fins que no va tenir la sensació que hi estava obligada, oferint una imatge d'anar a remolc"
En termes de procés, la CUP ha fet també els deures. Vincula la radicalitat democràtica, l'esquerra alternativa i l'activisme de carrer a l'independentisme, al full de ruta pactat per Mas i Junqueras, amb l'ANC, Òmnium i l'AMI abans de les municipals. Full de ruta de les plebiscitàries i procés constituent posterior. Full de ruta de llistes separades i unitat d'acció posterior per construir el nou Estat. La CUP, a qui fins ara –ja veurem en el futur– alguns sectors han tractada amb exquisidesa, ha fet uns resultats també espectaculars, amb 150.000 vots més. Ha fet confluència a places com Badalona amb moviments i forces poc amigues del sobiranisme, però gràcies a aquestes aliances aconseguirà solidificar a l'esquerra de l'esquerra un gruix sensible també al procés.

En línia amb el que pot acabar passant amb una bona part del projecte Barcelona en Comú, que per aritmètica o convicció tendirà a abraçar el procés en la mesura que aquest sigui més constituent i serveixi per revisar tabús fins ara intocables. En aquest sentit, el 'ho volem tot' de la CUP és una bona síntesi, i la gràcia és que ha entrat a l'àrea metropolitana –a Sant Cugat del Vallès, per exemple, li ha esgarrapat els regidors de la majoria absoluta a CiU– i a capitals de comarca com Berga, on ha desbancat a la federació nacionalista.

En termes de procés, CiU ha fet els deures a mitges. Ha guanyat a Catalunya i ho ha fet, en la immensa majoria de casos, amb regidors més desacomplexadament compromesos amb la independència. El cas de Girona, amb Carles Puigdemont, és el més paradigmàtic, però no pas l'únic. Molts alcaldes o candidats independentistes de CiU han tingut una bona recompensa a les urnes, aconseguint aturar l'ascens d'ERC i la CUP, millor encara per al procés, acompanyant el creixement d'aquestes tres forces. Girona ho demostra. En què ha fallat CiU? 

Ha fallat a Barcelona perquè la seva campanya ha estat desastrosa, i el perfil sobiranista del candidat –dels últims representants del pujolisme a l'actual CiU– molt deslluït. Ha tingut fuita de vots cap a la CUP –sí, molts fills de convergents han votat CUP per no votar Trias– però també cap a Ciutadans. No va signar el compromís municipalista de l'ANC i l'AMI fins que no va tenir la sensació que hi estava obligada, oferint una imatge d'anar a remolc i fer-ho a desgrat, posant condicions i retocant el text estàndard que sí signaven altres alcaldes nacionalistes. Un altre error va ser vincular els resultats de Barcelona al 27-S, com si no hi hagués marge per a votar alguna opció diferent a Trias però ser inequívocament independentista.
Confondre Barcelona amb Catalunya, confondre Trias amb Mas, confondre CiU amb procés, confondre institucions amb carrer, i entremig empastifar la reputació de Jordi Sànchez. De traca"
L'entrada, en la recta final de la campanya, d'Artur Mas no va acabar d'ajudar. El missatge de 'xantatge' no ajudava gaire a CiU, perquè novament oferia la idea que el president de la Generalitat faria tacticisme en funció de la victòria o derrota de Trias. Tot això coincidia en el temps dels últims dies de campanya amb la indiscreció, o atreviment, d'una part dels opinadors més propers al president, que no dissimulaven gens ni mica que l'operació per revifar la idea estrambòtica de la llista única –essent deslleials a l'acord signat pel propi Mas amb Junqueras– agafaria cos l'endemà de les municipals.

El tsunami de la llista única, els somnis humits amb l'SNP escocès, s'anunciava abans de saber-se el resultat electoral del 24-M. És aquesta la imprudència --o prepotència diran alguns-- que els ha castigat a les urnes. Confondre Barcelona –fins ara poc motor del procés– amb Catalunya, confondre Trias amb Mas, confondre CiU amb procés, confondre institucions amb carrer, i entremig empastifar la reputació de nous actors com el propi Jordi Sànchez. "És un home del president, una jugada mestra de Madí" deien per generar nerviosisme o desestabilitzar, mentre a Junqueras li criticaven que no tingués l'estelada a Sant Vicenç dels Horts. De traca.

La mateixa nit electoral, Trias va donar una lliçó democràtica, un exemple de saber perdre. Va dir que Colau seria l'alcaldessa de Barcelona, va escenificar el seu pas a l'oposició i va oferir una transició raonable i tranquil·la tot i les informacions de l'última setmana de campanya que anunciaven la contractació i adjudicació d'obres i serveis que hipotecaven –o garantien, segons com es vulgui llegir– el futur funcionament del consistori, de la ciutat. Trias era un senyor de Barcelona, elegant, mentre a Madrid Esperanza Aguirre oferia la pitjor cara de la dreta que no sap perdre.

Durant tres dies vam viure un miratge. A Barcelona, Colau guanyadora tenia un cap de l'oposició exemplar. A Madrid Manuela Carmena hauria de pactar contra la guanyadora, que buscava maniobres estranyes per impedir que Podemos 'assaltés el cel' de la Villa y Corte. Però tant el president Mas com el propi Trias dimecres van fer un gir, inexplicable, desconcertant, que només podia pretendre satisfer els seus, els sectors més propers al poder, a l'status quo. Mas es rebaixava a polemitzar amb la futura alcaldessa, i enfrontava Barcelona i Catalunya –just el que el president retreu a Barcelona en Comú, contradictori, doncs– i animava Trias a fer de Josep Antoni Duran Lleida.
El canvi a Barcelona, el gir a l'esquerra, el repensar algunes coses i ser més sensibles amb els més febles, no té per què ser cap fre pel procés"
Llavors l'alcalde en funcions va anar a TV3 a dir que el PP podia ser clau a la capital independentista. Contradictori, oi? I que els 3 regidors d'Alberto Fernández Díaz, el germà del ministre de l'Interior que inventa i filtra informes falsos contra dirigents catalans i sobiranistes, li permetria sortir reelegit en el càrrec d'alcalde de Barcelona, només amb la intenció gratuïta i benintencionada de garantir l'ordre –la independència no era acabar amb l'ordre establert?– evitant que l'activista Ada Colau ocupés la cadira de Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias.

I va l'alcalde en funcions de CiU i li fa el joc al president, tirant per terra el seu prestigi i dilapidant la seva entrada a l'enciclopèdia. I va Duran Lleida i fa de Duran Lleida contra ERC, dient que només d'ERC depèn que Trias sigui alcalde. Una falsedat que fins i tot incomoda mediàtics poc sospitosos de ser contraris als interessos de CiU com l'economista Xavier Sala-i-Martin, que surt en defensa d'ERC i titllant aquesta ofensiva comunicativa –tornen a parlar del 'tripartit' amb to pejoratiu– de "deshonesta". De la CUP, que també és clau en l'aritmètica, en els equilibris per garantir la futura governabilitat, no en diuen res. I el menyspreu al PSC, de qui donen per descomptat que entraria en la maniobra, és evident.

Però al cap de dues hores surt Alfred Bosch per dir que ERC no pactarà amb el PP per desbancar Ada Colau i participar d'un pacte 'anti-natura'. I a la tarda surt Jaume Collboni, que és cinquena força a l'Ajuntament però vol jugar en la nova Barcelona, a dir que ni parlar-ne d'actuar al dictat dels Fernández Díaz i dels sectors poderosos que tenen por de perdre privilegis o comoditats. I mentre, a Madrid, les trituradores de paper van a mil, i els contenidors de paper no engoleixen tota la documentació pública de l'aznarisme, l'aguirrisme i el marianisme municipal destruïda, a Barcelona revifa aquesta ofensiva de CiU contra ERC, i alguns intenten imposar el 'frame' que el 27-S anirà malament. "Si els va malament a ells, els ha d'anar malament a tots?" es pregunten alguns sobiranistes que encara que no han votat Colau tampoc no veuen en ella ni el José María Aznar ni el Rodrigo Rato del Majestic. El canvi a Barcelona, el gir a l'esquerra, el repensar algunes coses i ser més sensibles amb els més febles, no té per què ser cap fre pel procés ni l'èxit electoral, plural i divers, de les candidatures compromeses amb el full de ruta el 27-S.