Perquè els juristes aconsellen un acord amb l'estat que faciliti o toleri la consulta i eviti els conflictes jurídics derivats d'actuar al marge de la llei.

El Consell Assessor per la Transició Nacional indicava quatre vies legals possibles que permetrien fer una consulta acordada. Estaven pendents de la voluntat política. I sembla ser que aquesta voluntat no apareixerà d'enlloc, ni en el PP ni en el PSOE. De fet, el ministre d'exteriors J. M. García-Margallo ha tornat a declarar, ara a l'ABC (6/10/13) que una separació seria per Espanya i per Catalunya "dramàtica" i "una autèntica tragèdia". De manera que segurament, les Corts Generals no concediran cap plàcet al Parlament quan aquest el demani per via reglamentària.

Aleshores, exhaurides les vies d'acord, el Parlament podria ordenar al President una "consulta sí o sí" i aquest podria estar disposat a executar-la. Però, si això s'esdevé, els tribunals ho impediran i tot es precipitarà. La gravetat d'aquesta solució exigeix que s'analitzin totes les eixides i es valorin, en tota la seva complexitat, els riscos que comporten.

Una segona solució pot ser la tercera via. Els Duran i Navarro, que mai han ajudat la consulta, bramen ara per una solució tècnica i impulsen el covard seny clàssic d'agafar-se a qualsevol cosa que l'estat assenyali. Fins i tot sabent d'avançat que Madrid no assumirà que els catalans, els bascos i els gallecs són una nació i que tenen drets nacionals. Però confien en què, en ser la "seva" una via que compta amb el beneplàcit de l'estat, en sortiran reforçats. El més segur és que la tercera via acabi essent el braç executor de la sentència d'Aznar, i per tal que no guanyi la independència, els Duran i Navarro sembraran la discòrdia entre els catalans i els dividiran.

Hi ha també una tercera eixida. Els experts aconsellaran les plebiscitàries. El vicesecretari de CDC, Lluís Corominas, ha assegurat a Catalunya Ràdio (2/10/13) que "l'any que ve no hi haurà consulta perquè l'Estat no la deixarà fer i caldran eleccions plebiscitàries". De fet, és una via prou factible, ningú s'hi pot oposar, és plenament legal i aclareix igualment la voluntat dels catalans. Ningú no pot menystenir unes eleccions, tots els partits hauran d'exposar la seva posició i es veurà el mapa polític. Un sondeig de La Vanguardia (6/10/13) atorgava una majoria de 90-92 parlamentaris (el 70% de la càmera) a opcions partidàries de la consulta i amb simpaties per la independència.

Encara és possible parlar d'una nova via, una quarta. Consistiria en la tolerància tàctica de Madrid a una consulta ajustada i específica. Es tractaria de crear uns Estats Generals, una mena de Senat, a la manera com la ciutadania francesa va organitzar la revolució i l'estat posterior.

Aquest Senat tindria tres càmeres, la dels partits, la de les institucions i la de les organitzacions socials. La primera albergaria tots els partits independentment de si tenen o no representació institucional i que assumissin els drets nacionals. La segona aplegaria les institucions del país, des de la Generalitat, les diputacions, fins als municipis. D'aquesta manera, les institucions tindrien una plataforma que els permetria d'actuar i sortejar la responsabilitat jurídica. Finalment les associacions (ANC, sindicats, Òmnium, etc.) cobririen el tercer estament i participarien en la direcció i gestió del procés de transició.

Aquest Senat podia tenir totes les atribucions polítiques que els catalans li reconeguessin i en conseqüència, impulsaria la consulta i exigiria el recolzament internacional. Gaudiria d'unes facultats específiques, únicament referides a l'autodeterminació. Alliberaria de responsabilitat jurídica a les més altes instàncies del país, que podrien d'aquesta manera, continuar exercint les funcions legals que la constitució els atribueix. Executaria el mandat del Parlament de fer la consulta en el format acordat, encara que l'organització i el recompte aniria repartit entre els tres estaments. I políticament podria ser tolerat i reconegut per tothom, fins i tot per l'estat espanyol.

Es tracta doncs, d'exercir el dret de decidir com vol l'àmplia majoria, i de mostrar també al món la nostra decisió. El Senat al marge de l'estat, com una estructura més, seria un desafiament, una ruptura. Aconseguiria el clímax de totes les accions socials des de la manifestació 2010, sumaria totes les voluntats i donaria contingut polític a l'oposició de Madrid. El món no el podria ignorar. La Unió Europea hauria d'acceptar uns resultats fets amb la "legalitat catalana" que establirà la llei de consultes no referendàries. Homologaria Catalunya a altres processos democràtics, Escòcia, Québec i la mateixa Alemanya. Seria la base d'un programa mínim d'unes plebiscitàries i seria l'alerta internacional d'una futura declaració unilateral d'independència.