L’Opinió Catalana no va donar suport a la manifestació de dissabte. Vivim amb preocupació la fractura que migparteix el nacionalisme català i no vèiem que la convocatòria pogués contribuir a apaivagar-la. Ni tan sols hi vaig anar, com es diu ara, a títol personal L’Opinió Catalana no va donar suport a la manifestació de dissabte. Vivim amb preocupació la fractura que migparteix el nacionalisme català i no vèiem que la convocatòria pogués contribuir a apaivagar-la. Ni tan sols hi vaig anar, com es diu ara, a títol personal. Ho hauria pogut fer perquè el lema que la presidia és el meu lema. Però em desplaïa el risc d’instrumentalització, vist que només s’havia afegit decididament a la convocatòria un dels partits polítics amb representació parlamentària. Després, i gairebé contra els pronòstics, la manifestació ha estat un èxit i, com era de preveure, tots i cadascun dels observadors miren de portar l’aigua al seu molí. Jo, després d’haver parat les orelles, també ho faré.
Omplir la Gran Via entre la Plaça d’Espanya i la de Catalunya, tant si hi comptem 70.000 persones com si volem multiplicar la xifra per deu, és una proesa. Que pot demostrar diverses coses. Primer, que, contra el que s’ha dit massa vegades, l’Estatut interessa als catalans. Segon, que els catalans estan farts de ser un objecte predilecte del pim pam pum que juguen els sectors polítics i mediàtics espanyols. Tercer, que, per totes dues coses, un lema obert i integrador, no excloent, no partidista, obté sense dificultats un suport important, massiu. Malgrat la falta de col·laboració de la majoria dels mitjans de comunicació i dels partits polítics de casa, i malgrat el suport actiu de només un d’ells. Malgrat, també, l’heterogeneïtat ingovernable de la relació monumental de convocants i adherits.
Afortunadament, el país és molt més gran que la crosta dels partits polítics i la crosta que l’encercla, la que ens agrada anomenar societat civil. Afortunadament, enllà dels partits i de les associacions de tot ordre hi ha molta gent que potser comença a tenir-ne prou del joc tàctic de vol ras omnipresent sense excepció en la política parlamentària. Molta gent que sent el país i que espera només poder viure amb naturalitat i amb pau com el que és. Molta gent que desitja que el viatge exasperant que està essent l’aprovació del nou Estatut finalment hagi valgut la pena.
Em sembla que s’equivoquen els qui miren de fer casar l’èxit de la manifestació amb els seus plantejaments. No perquè no tinguin part de raó. No deu ser discutible que la gent es va manifestar contra les agressions del PP. I també ho va fer a favor de la il·lusió per la unitat del Parlament el 30 de setembre. Però dubto que ho fes ni a favor ni en contra de l’Estatut encara en revisió, i encara és més dubtós que es manifestés a favor o en contra de la posició d’aquest o d’aquell partit. No caiguem en la temptació del simplisme: no va ser la manifestació d’un Estatut sense condicions, ni la manifestació d’Esquerra, ni la manifestació de l’independentisme. Per sort, va ser molt més que tot això.
Som una nació i tenim el dret de decidir, deia la gent. La bona gent ho advertia a Espanya i a Rodríguez Zapatero. Però també ho advertia amb calma i amb fermesa a les nostres institucions i als nostres representants polítics. A tots. Als que no hi eren i als que hi eren. Ara, estigueu a l’alçada del repte que vosaltres mateixos heu plantejat. Com sortireu del trencacolls en què ens heu embarcat? Com ho fareu, pel país i la seva bona gent?
