Barcelona · No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d'observadors sards que va venir el diumenge 25 d'abril al col·legi electoral instal·lat a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista.

Els lleidatans que hi viuen -jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot- i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l'avançada del rerefront republicà -i amb la línia del front allí mateix durant un temps- durant la guerra.

Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,23% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s'ha trencat el tabú de l'exercici del dret a l'autodeterminació. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l'acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc, al costat de la que va ser casa familiar dels Pereña -una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat -sobretot unitat- podrem arribar a aconseguir l'objectiu del reconeixement del dret a l'autodeterminació i la independència. Aquestes són les primeres impressions, coneguts els resultats d'ahir.

Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l'entorn del 20% -en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus..., converteix l'esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials -com per desgràcia i gravíssima responsabilitat seva passa amb el PSC- facin com que no ho veuen. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè -com vaig dir també en l'acte de cloenda- estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d'Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pàcífic i democràtic com els vots. Des del govern colonial ens diuen "o vots o armes". I nosaltres responem: "vots". ¿Què tria l'imperi? ¿Bombes?