Ha resultat sorprenent que el Ministeri d’Educació hagi pretès prendre una mesura per millorar la capacitat lingüística en llengua castellana dels escolars, a través del Decret sobre la tercera hora que, a més, no té en compte el que s’entén por competències compartides segons l’estatut aprovat.
És sorprenent que no hagi tingut un elemental coneixement de les circumstàncies sociolingüístiques de cada territori de l'Estat. Si s'haguessin molestat a tenir un mínim d'informació, sabrien, per exemple, que segons l'informe del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu del setembre del 2006, "al final de la seva escolarització obligatòria, l'alumnat de Catalunya té un coneixement de la llengua castellana igual al que té l'alumnat de tot l'estat". En canvi, una altra observació del mateix informe ens diu que "l'ús del castellà sol ser superior a la seva demografia, mentre que l'ús del català és inferior al seu nombre de parlants familiars. Els catalanoparlants i els castellanoparlants no mostren la mateixa tendència a emprar les respectives segones llengües".

On cal, per tant, posar l'accent pedagògic en vistes al coneixement i l'ús de les dues llengües? És evident que la llengua dominant en l'espai públic, en els mitjans de comunicació, en el cinema i en les indústries culturals, continua essent la llengua castellana i, per tant, té assegurat el seu coneixement i el seu ús normal. No es tracta d'anar en contra de cap llengua. Els ciutadans de Catalunya hauran de conèixer tres o quatre llengües en el futur, però hauran de tenir la possibilitat de conèixer satisfactòriament la llengua pròpia i comuna del país.