Barcelona · Alguns diaris ressaltaven fa dies que ja no arriben tants immigrants a Catalunya. Sembla que el flux que ha incrementat la població del país en més d'un milió de persones ja s'ha aturat, especialment per la crisi. I alguns fins i tot comentaven la "bona notícia" entenent que ara hi haurà menys pressió sobre els serveis públics.

En llegir la notícia però, jo he recordat els anys en què el president Pujol animava els catalans a tenir fills, perquè l'índex de natalitat posava en perill la reproducció demogràfica del país i, per tant, també la seva economia i el seu desenvolupament. Un país en què s'envelleix la població de forma tan notable com ho havia fet a Catalunya (un 25% té més de 65 anys), és un país que no pot pensar gaire en el futur enllà, ni tampoc pot progressar amb l'empenta necessària de la joventut renovada. El contrast entre aquestes dues situacions, la d'aleshores de manca de població i la d'ara, pot despertar somriures. La vida ens ensenya paradoxes a cada passa.

Ara també hauríem de rebre aquestes mostres de felicitat per l'aturada dels fluxos migratoris amb un somriure benèvol. Perquè aquells que pensen que la immigració és només una qüestió de fluxos, i de feina dels serveis públics, es mereixen una certa condescendència. Ara és quan comença la tasca de veritat, la que ens ha de permetre construir un país cohesionat. De fet, les polítiques d'acollida no s'acaben perquè el flux s'hagi aturat, donat que al nostre país encara arriben persones que hi busquen oportunitats, o s'hi reuneixen famílies que havien quedat fragmentades pel procés migratori. Per tant, les polítiques públiques adreçades específicament a aquesta tasca d'acollir, orientar i dotar les persones nouvingudes dels recursos per situar-se al país, no acabarà d'un dia per l'altre. Podem suposar fins i tot, que de forma més massiva o menys, sempre importants.

D'altra banda, una bona política d'integració de la població nouvinguda, sobretot en el cas dels adults, haurà d'anar cobrint mancances, no pas de les persones nouvingudes, sinó del propi país. O no fou per una mancança del país (per la situació política que es vivia), que els milers de persones vingudes d'arreu d'Espanya no aprengueren a parlar català? I no fou una mancança del país que el fet de viure en barris perifèrics sense condicions aleshores restessin oportunitats a un sector de la població? Ara el país té les condicions per assistir a aquestes necessitats d'integració lingüística i social, que aleshores no va tenir. I el govern té la responsabilitat de no abandonar aquest treball d'integració, que es va fer quan es va poder a través de la sanitat i de l'educació, pilars d'una estructura administrativa desenvolupada com si d'un estat es tractés.

El nostre estat del benestar ha constituït un dels pilars sobre els quals s'ha construït la cohesió del país enmig de moltes febleses. S'hauria d'anar molt en compte de "liberalitzar" o de buidar aquestes dues estructures, perquè es posaria en perill aquesta cohesió. Malgrat la crisi, els mitjans per fer bones polítiques públiques enfocades a la integració hi han de ser més que mai, perquè també hi són els recursos que aporten les rendes del treball. Si el dèficit fiscal ens impedeix tenir recursos per fer polítiques d'integració, ataquem el dèficit fiscal, i no pas les polítiques d'integració.