Aquests dies de Setmana Santa els he aprofitat per rellegir. Quan ja es comença a tenir una edat en que tens la certesa que no podràs llegir tot el que t'agradaria, és positiu aprofundir en allò que un dia, la seva lectura, et va impactar. I potser per això vaig triar les Memòries d'en Francesc Cambó i les Memòries d'en Maurici Serrahima.
De les memòries, biografies i autobiografies se n'aprèn molt, més que res perquè llegeixes els errors i els encerts de gent, de persones que ens han precedit i que t'expliquen per on s'ha de caminar per no ensopegar amb la mateixa pedra.
Llegint Cambó, te n'adones de com la història es repeteix una i una altra vegada. El Tancament de Caixes, per exemple, el pacte i la confiança dipositada en el general Polavieja, en demostra com n'és de complicat, per no dir impossible, negociar o, simplement, intentar dialogar amb el govern espanyol.
Serrahima, Romeva, Sunyer o Vila d'Abadal estarien entusiasmats amb el moment que Catalunya està vivint"
Tant és que aquest sigui republicà, monàrquic, de dretes com d'esquerres. Tots estan tallats pel mateix patró. I te n'adones com certs personatges es van repetint. El líder del partit Podemos, Pablo Iglesias, és un calc d'aquell Alejandro Lerroux que durant tants anys va amargar la vida als catalans.
I les Memòries d'un dels fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya, Maurici Serrahima, un dels signants d'aquell Manifest Fundacional, publicat a El Matí el 7 de novembre de 1931, on es declarava que exigia a Espanya la reconeixença per a Catalunya de la seva personalitat nacional, en una autonomia plena i absoluta, dins d'una Confederació Ibèrica lliurement pactada.
Llegint les Memòries d'en Serrahima te n'adones que ell, juntament amb els seus companys com Pau Romeva, Ramon Sunyer o Lluis Vila d'Abadal, estarien entusiasmats amb el moment que Catalunya està vivint.
