Fa unes setmanes a la UPF el doctorand Jordi Mir va defensar una tesi sobre l'anomenada Transición espanyola. No he tingut l'oportunitat de llegir-la, però sí que vaig assistir a la seva defensa.
Mentre ell parlava, anava repassant mentalment tot allò que va significar en el seu moment l'aposta per una transició 'modèlica' , que va estroncar tota possibilitat de ruptura amb el passat franquista. Una transició que, malgrat discursos interessats, no va ser gens pacífica ni beatífica, sinó que va dur encara molta repressió i fins i tot morts. I allò que encara ha comportat més greuges: el fet de retrocedir en els pocs avenços que s'estaven apuntant i que s'estroncaren del tot amb el cop del 23F.
Potser encara trigarem anys a saber moltes coses d'aquell període, vivint en un país on no es desclassifiquen els documents, sempre per respecte als qui cometen atrocitats. Amb tot, el que ja sabem del cert és que per a res va ser el milagro español que se'ns va voler vendre, ans al contrari. La transició se'ns planteja cada vegada més com la causant de la situació política actual: una democràcia feble i malaltissa, cap regeneració d'una classe dominant de dreta que, convenientment disfressada o no, ha continuat tenint les regnes de l'estat sense amagar tics autoritaris, i el que és imperdonable amb més de trenta-cinc anys de democràcia: no hi ha hagut temps per demanar perdó pels crims comesos pel franquisme.
El millor favor que podem fer a Espanya és deixar que iniciï un procés de regeneració interna"
Bona part dels països on hi ha hagut dictadures posteriors, han tingut temps de fer depuració, d'aclarir fets i demanar responsabilitats. A Espanya no ens ha vagat i per això la situació política de tot l'Estat és una cosa que s'engruna, que s'aguanta sobre un discurs fals i interessat, sobre una base que trontolla cada dia que passa. Un vaixell a la deriva econòmica, política i social que no pot continuar mantenint-se en base a un discurs de foment de l'odi d'una comunitat cap a una altra, de foment de la desigualtat social i territorial.
Catalunya, durant massa anys ha intentat el paper esforçat i pacient de la pedagogia. Tot i ser un país –el nostre- de magnífics pedagogs, la nostra pedagogia no ha servit de res, perquè l'alumne no estava disposat ni a parar l'orella ni a entendre l'arrel de tot plegat. Amb la màxima espanyola de la letra con sangre entra, quina pedagogia volem emprar? El millor favor que podem fer a Espanya és deixar que iniciï un procés de regeneració interna. Que cada poble que hi vulgui pertànyer hi digui bonament la seva i que s'acabi l'actitud d'amagar el cap sota l'ala negant els problemes. Els problemes no s'arreglen mai sols. Tot sovint van creixent en silenci i, aleshores, la solució no arriba mai.