Després de la passejada per El Prat de les autoritats de la metròpoli que venien a inaugurar unes magnífiques instal·lacions fetes amb els nostres diners, s'està estenent l'opinió que l'estat ha pres la mesura a la classe dirigent catalana i al país, i actua en conseqüència.
La metròpoli té la barra de fer créixer com a bolets a tot el nostre país milers de
cartells amb la E' d'Espanya, amb la qual ens anuncia l'almoina que ens dóna per refer un carrer, arreglar unes instal·lacions esportives, etc. I ningú diu res. Som un país sense autoestima, i cada vegada més provincians i captaires.
Però hi ha una corrent interna a la nostra societat que ja fa molts mesos que desperta. L'abstenció massiva, el tantsenfotisme' vers la classe política i les institucions, en són una demostració que hauria d'alarmar. Perquè aviat, una -suposadament- sorpresa classe política veurà que, després de cansar-nos durant anys, arribarà possiblement del TC un Estatut menys retallat del que pensàvem i un sistema de finançament millor -faltaria més!
I els mateixos polítics no entendran que una gran part de la societat seguirà freda i distant a aquests possibles avenços. I és que Espanya s'ha equivocat, i molt. Ha desaprofitat grans oportunitats. La més clara: Zapatero, amb la seva entelèquia de l'Espanya plural, hauria pogut donar en el seu moment un sistema de finançament just per Catalunya, o hauria pogut defensar l'estatut d'autonomia en la seva totalitat immediatament després de la intervenció a Madrid dels tres representants de Catalunya, que va ser en aquell moment històrica.
Però no han sabut/volgut aprofitar el moment. I si ho haguessin fet, potser gaudirien ara de deu anys del que ells anomenen pau territorial.
I ara, ha passat massa temps. A Zapatero només li queda la pilota del FC Barcelona, de la seva Espanya plural. Al seu partit ja no existeixen els federalistes, sinó tot el contrari: torna amb força l'unitarisme i els intents de laminar els estatuts. Cap concessió simbòlica: ni Espanya plural, ni plurilingüe, ni pluricultural, ni matrícules pròpies, ni cap símbol que permeti identificar nacionalment territoris com Catalunya i Euskadi. Això ha acabat la paciència d'una gran part dels sectors sensibilitzats de Catalunya, i fins i tot, d'aquells que havien estat propers al somni de l'Espanya plural, que avui ja manifesten obertament que
en un referèndum per la independència votarien sí.
Espanya, doncs, ha perdut una gran oportunitat, i segueix convertint els catalans en captaires, amb els seus cartells, les seves visites i inauguracions, que avui, després de la publicació de les balances fiscals, tothom ja sap que les hem pagat nosaltres, amb un espoli fiscal que dura ja dècades a l'esquena.
Fa uns dies, una sèrie de patriotes catalans feien
l'acte simbòlic d'enterrar l'autonomia i el finançament a la Plaça Sant Jaume. Potser es pot dir que anaven més endavant del sentiment majoritari de la societat, però en el subconscient d'una gran part dels catalans comença a aparèixer una rebel·lia, una voluntat de canvi que es manifesta ja no sols en els sectors avantguardistes, radicals o joves, sinó en les converses entre empresaris, financers, professionals, intel·lectuals, universitaris, etc.
Davant de tot plegat, s'albira a l'horitzó una única sortida: la independència en el marc de l'Europa unida, però el problema és que no es veu quina és la classe dirigent, inclosa la política, que amb valentia i risc ha de dirigir aquest canvi de rumb de la societat catalana.