Un eix, per cert, que va començar a posar-se sobre el paper el 1930, i que el 1983, l'aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, i l'activista valencià Eliseu Climent, ja tenien en ment. Certament, la societat civil, inclosos els empresaris i alguns polítics, s'han pujat a un carro que va començar a empènyer-se des de València fa tres dècades, tot i que avui el PSOE vulgui apropiar-se'l. De fet, no fa ni sis mesos que el mateix Blanco lloava els avantatges d'un eix que travessés l'Estat espanyol per Madrid i els pirineus aragonesos, tot i que aquest projecte fos molt més costós econòmica i ambientalment.

Si Brussel·les dóna el llum verd esperat, el projecte rebrà el finançament del 10% dels 51.000 milions d'euros que costa el projecte

Ara, quan sembla que la comissió de transports europea vol prioritzar aquest eix, resulta que el PSOE n'haurà estat el gran avalador. Una injustícia històrica, perquè precisament tots els governs espanyols, socialistes i populars, han fet mans i mànigues sempre perquè Catalunya i el País Valencià no s'unissin, ni tan sols per vies de tren. I recordem que el 2004, l'executiu de Zapatero, acabat d'estrenar, no va voler fixar aquest eix com a prioritari en el mapa de xarxes transeuropees, i va decantar-se per l'eix de l'Aragó. Si Brussel·les dóna el llum verd esperat, el projecte rebrà el finançament del 10% dels 51.000 milions d'euros que costa el projecte. És a dir, que Espanya ha de pagar el 90%. En temps de crisi, quants anys caldrà esperar per a posar el primer rail de tren? Molts més, segur, que els que han esperat poblacions espanyoles amb menys de 20.000 habitants que tenen estació de TGV. Això segur.

Si el corredor és l'escollit, qui tindrà motius per a celebrar-ho seran els qui des del primer dia van creure en una unió econòmica i cultural de Catalunya i el País Valencià

Però també hi ha perills. Que Brussel·les, aconsellada per Madrid, perquè és qui en definitiva estableix quines són les seves prioritats, acabi finançant ─aquest 10%─ un projecte estrambòtic que finalitzaria a València i faria un ramal cap a Madrid, del qual se'n derivaria un cap a l'Aragó. Així farien content tothom. Però marginarien Alacant i el sud fins a Algesires. I que ningú no s'enganyi, la màxima activitat comercial i productiva és a la mediterrània, no pas a l'Espanya central ni a l'Aragó. De decantar-se per aquest segon itinerari, Europa i Espanya hauran comès un error greu. Irreparable, de conseqüències nefastes per a l'economia futura, no només dels Països Catalans, sinó, sobretot, d'Espanya.

En qualsevol cas, si el corredor mediterrani és l'escollit sense matisos, qui tindrà motius per a celebrar-ho seran aquells qui des del primer dia van creure en una unió econòmica i cultural de Catalunya i el País Valencià més enllà dels governs de torn, aquells qui van tenir sempre al cap les xifres econòmiques i no les martingales d'equilibris polítics PP-PSOE. És a dir, que el ministre Blanco no tindrà res per què brindar.