L'"aquelarre ultraespanyol" d'aquest passat cap de setmana a Barcelona, que va concentrar a la Diagonal --potser per recordar l'entrada dels nacionals per Barcelona el 1939-- tot l'espanyolisme tronat de Catalunya, va comptar amb les declaracions de l'Alícia Sánchez-Camacho, qui va cometre l'imperdonable error de comparar la situació catalana actual amb la de fa uns pocs anys a Euskadi.
Totes les intervencions de l'"aquelarre" vàren demostrar que l'Estat tan sols té un projecte, l'"España una grande y libre" i que en aquesta operació no hi caben terceres vies ni entelèquies federalistes.
Com bé ha observat un mestre de periodistes assitent a l'acte, els actuals líders del PP --molts d'ells d'un gran fervor i patriotisme espanyol-- presents a l'acte són fills de militars franquistes, de guàrdies civils, de falangistes i de les elits catalanes espanyolitzades que es van enriquir durant el franquisme (s'hi va fixar mirant la llista de convidats).
I és que Sánchez-Camacho té una gran barra quan parla de sentir-se perseguida, oprimida en la Catalunya actual. S'ha preguntat mai ella i els seus companys de partit i d'ideologia com se sentien la "majoria silenciosa" catalana quan ells manaven i imposaven l'assimilació i la nacionalització espanyola amb gran normalitat? Tenien aquells la llibertat que ara els del PP gaudeixen a Catalunya?
Les intervencions del president Rajoy, les destralades de Cospedal i de Sáez de Santamaría, el ministre Montoro negant les balances fiscals i Fernández-Díaz parlant de la separació de les famílies catalanes... tot demostra que l'Estat no entén Catalunya, no analitza el que està passant i que aquest, amb la complicitat del PSOE, ha optat per l'enfrontament --el que ells anomenen el xoc de trens.
El 2014 és cabdal. És l'estació del no-retorn, caldrà demostrar a l'Estat i al món que el sobiranisme vol decidir el seu futur amb llibertat"
Som, doncs, davant un nou repte, ja no s'hi valen mitges tintes, vies noves. Ara allò que cal és que la societat catalana digui prou i, amb perfecte ordre democràtic i pau civil, es prepari pel xoc institucional amb l'Estat.
Què pot passar? Si ens acollonim i ens agenollem una vegada més, ja sabem què passarà: tenim l'exemple d'allò que passa actualment a la resta de la nació, a les Illes i el País Valencià, i això vol dir passar a ésser una minoria --activista potser-- marginal i fora del poder.
El 2014 és cabdal. És l'estació del no-retorn, en la qual caldrà demostrar a l'Estat i al món que el sobiranisme i tota la societat catalana vol decidir el seu futur amb llibertat i que no té por perquè creu que té dignitat i que té la majoria social.
L'Estat, tard o d'hora, haurà de seure a negociar. Sinó, haurà de precipitar el xoc de trens trencant les regles del joc democràtic amb una intervenció a Catalunya i a les seves institucions, cosa que d'entrada podria ser molt greu, però que asseguraria, més endavant, que el sobiranisme hauria guanyat. I segur que en aquest darrer cas els catalans tindríem el món democràtic al nostre costat.
Durant aquest 2014 cal crear estructures d'Estat i, primordialment, la difusió del pleit català amb Espanya. I també preparar plans de contingència davant una possible agressió de l'Estat. En aquesta línia, cal que tota la societat catalana doni suport al president Artur Mas amb qui l'Estat hi centra els seus atacs sense entendre que ell tan sols és la punta de l'iceberg de tot un poble que navega cap a la llibertat i la sobirania.
Si hi ha xoc de trens, estiguem preparats. Som més forts i som més del que creiem i del que ells voldrien.
