El pacte pressupostari del PSOE amb el PNB i la remodelació del govern espanyol són dues cares de la mateixa moneda. Sense comptes per a l'any vinent, Zapatero s'hauria vist obligat
a convocar eleccions anticipades i no hauria pogut abordat la profunda renovació del seu executiu. El PNB li ha donat oxigen per exhaurir els 18 mesos que li queden de legislatura. El temps que li resta fins els pròxims comicis -2012- li ha comprat a Iñigo Urkullu amb una vintena de competències pendents.
Zapatero també és conscient que el seu futur, més enllà d'aquesta cita electoral, depèn en bona part de l'evolució de la crisi econòmica però, sobretot, de com jugui les cartes durant el procés de pau que -sap perfectament- acabarà obrint-se camí. La pau basca pot ser un gran reclam perquè el PSOE capti vots i s'imposi al PP en les urnes. Per això ha introduït canvis en el seu gabinet pensant en ETA i en el PNB. Alfredo Pérez Rubalcaba s'ha convertit en l'indiscutible home fort del govern espanyol: conserva la cartera d'Interior i suma els càrrecs de portaveu de La Moncloa i de vicepresident. Una concentració de poder inèdita. Zapatero el designa número dos i el situa en una posició privilegiada per assumir, arribat el cas, el seu relleu al capdavant del PSOE.
La política antiterrorista no es modificarà: pressió policial contra ETA i l'esquerra abertzale i mai de la vida concedir l'autodeterminació als bascos. Amb Rubalcaba, el front militar de la "Guerra del Nord" queda blindat i assegurat. La gestió del front polític del conflicte basc serà cosa de Ramón Jauregui. Exsecretari general del PSE, vicelehendakari en temps d'Ardanza i exdelegat del govern espanyol a Euskadi durant l'època del GAL. El nomenament de Jauregui com a ministre de la presidència s'ha d'interpretar com una picada d'ulls al PNB, per acompanyar i reblar el seu gir autonomista i recordar a Urkullu que és possible recuperar de nou l'època del Pacte d'Ajuria Enea, quan socialistes i penebistes governaven Euskadi en coalició.
En aquesta feina de seguir moderant al PNB, Jauregui tindrà l'ajut del ministre d'administracions territorials, Manuel Chaves, a qui li correspondrà transferir les competències negociades entre Zapatero i Urkullu fins a completar l'Estatut d'autonomia. En essència aquests tres homes integren el "Grup Basc" del govern espanyol: Rubalcaba combatrà a ETA i complicarà les coses a l'esquerra abertzale, Jauregui s'entendrà amb el PNB i Chaves vetllarà pel compliment íntegre de l'Estatut de Gernika. Un pla que persegueix controlar la gestió del futur procés de pau des de Ferraz i Sabin Etxea. La idea del PSOE i el PNB és gestionar en benefici propi un eventual procés de pau i contrarrestar l'acumulació de forces independentistes aixecant un mur autonomista.
D'aquesta manera, Zapatero s'asseguraria la derrota política de l'esquerra abertzale i, com a premi gros, el Partit Socialista optaria a guanyar les eleccions espanyoles presentant-se com l'artífex de la pacificació d'Euskal Herria. El PNB també desactivaria un dels efectes de la Llei de Partits -la majoria constitucionalista a Euskadi- i recuperaria el govern basc amb el suport del PSE, que trencaria amb el PP. La paradoxa és que la víctima d'aquesta operació seria el primer Lehendakari socialista de la història. Després de les eleccions autonòmiques de 2013 -si no hi ha avançament- Patxi López no podria passar de Lehendakari a número dos d'un executiu liderat pel PNB. Seria massa forçat. Zapatero, doncs, està disposat a sacrificar el seu home a Euskadi com ja va fer amb el president Maragall a Catalunya. Que tot canviï perquè no canviï res.
En aquests paràmetres el conflicte basc continuaria sense resoldre's. Amb una falsa solució, el PSOE de Rubalcaba i el PNB d'Urkullu guanyarien temps per ajornar el debat pendent des de fa dècades, el del dret a decidir. Ja ho va dir el mateix Ramón Jáuregui als anys 90, en una reunió del Pacte d'Ajuria Enea: "No les vamos a dar ahora lo que les tendremos que dar al final". Es referia a l'autodeterminació.
