Primer va ser Grècia, ara es Itàlia i d'aquí poc pot ser l'Estat espanyol. La inestabilitat social i política que va esclatar a les portes de la Unió Europea (UE) s'ha estès als estats que formen el sud de la UE i ha entrat dins la fortalesa europea, posant en perill la seva existència, la seva estabilitat. La  Mediterrània s'ha convertit en el ventre tou d'Europa.

L'imperi romà va unir sota un mateix poder polític i econòmic als pobles de la Mediterrània, convertint-la en un espai de cooperació i comerç. La invasió dels pobles bàrbars del Nord va posar fi a la "pax romana" i la zona que envolta aquesta mar, a partir del segle V, va perdre la seva unitat. La conquesta, el segle VII, de la riba sud per l'imperi àrab va convertir la mar en una frontera entre dos mons, dues civilitzacions. La Mediterrània esdevenia un espai de confrontació permanent que ha perdurat durant segles.

Durant la segona meitat del segle XX l'agrupació dels estats europeus, en diferents onades, dins de la UE va fer nàixer el projecte de retorn a la "pax romana" a l'espai mediterrani mitjançant el comerç, la cooperació econòmica i política. Això va prendre cos en la Unió per la Mediterrània (UPM). Les baralles entre estats àrabs i el conflicte irresolt d'Israel amb els palestins han impedit que aquest projecte fructifiqui i tiri endavant.

La "primavera àrab" dóna pas als integristes
A finals del 2010 es va viure un esclat popular entre gran part dels pobles àrabs en demanda de democràcia i llibertat. Va començar a Tunísia, seguida d'Egipte, amb el resultat de la caiguda dels dictadors respectius. Líbia volia seguir el mateix camí però el dictador Ghadafi va decidir morir matant i la revolta popular va transformar-se en guerra civil. Aquesta guerra, que va decidir-se quan França, Gran Bretanya i Estats Units van optar pels rebels enviant en el seu ajut avions i portaavions, va acabar el passat mes d'octubre amb la mort violenta del dictador.

La inestabilitat en el nord d'Àfrica, és a dir, el sud de la Mediterrània, no s'ha acabat perquè les primeres eleccions lliures a Tunísia han donat la victòria, relativa, als integristes (se suposa que moderats degut als anys d'exili dels seus dirigents a la Gran Bretanya) que ara han de mostrar que saben governar i no sols en favor dels musulmans sinó de tots. A Egipte les eleccions seran el desembre i la previsió és que també guanyin els integristes. I a Líbia hi ha un fort debat entre faccions integristes i nacionalistes i laiques que no se sap quin resultat donarà.

Ara mateix el present del sud de la Mediterrània és confús i el seu futur és una incògnita. La UE ha seguit el procés amb un cert distanciament, excepte en el cas libi en que dos dels seus principals membres han intervingut directament. Però ara la inestabilitat política, social i econòmica ha saltat a la riba nord, a dins de la UE.

Grècia, Itàlia, i l'Estat espanyol a la sala d'espera
Després de mesos de caos econòmic i social a Grècia, finalment la UE havia trobat les receptes pel malalt (préstecs de milers de milions d'euros, perdó del 50% del deute, retallades a tort i a dret, etc.) quan ha esclatat la crisi política. El primer ministre grec, Papandreu, anuncia un referèndum, els seus socis europeus no ho volen de cap manera, cau el govern de Papandreu, s'anul·la el referèndum i es crea un govern provisional sense Papandreu.

Sense temps per respirar alleujats, Itàlia entra en escena sotmesa a l'atac despietat dels mercats (nom que se li dóna al Déu de l'economia globalitzada) que desconfien de la seva solvència per pagar l'enorme deute extern que acumula. L'histriònic i putero primer ministre Berlusconi promet a la UE  tot el que li demanen però els seus socis no se'n  refien que compleixi res del que diu i el resultat es que "il Cavaliere" és obligat a anunciar la seva dimissió en data pròxima.

L'Estat espanyol està en plena campanya electoral pel 20 de novembre però en acabar l'any, segons pronostiquen tot un seguit d'economistes, polítics i banquers, es veurà que no ha complert l'objectiu de reduir el dèficit del PIB al 6%. No cal ser profeta per preveure quina pot ser la reacció dels mercats i el grau de confiança internacional en la solvència dels espanyols per pagar els seus deutes, governi qui governi.

Vivim en una zona, la Mediterrània, sotmesa a una forta i perllongada inestabilitat política i econòmica. De moment, no se li veu sortida i existeix la seguretat que la crisi continuarà fent estralls, sobretot entre la joventut i les classes mitjanes. Una vegada més cal dir que la crisi econòmica afavoreix la inestabilitat política i en el cas dels estats del nord d'aquest espai marítim suposa una progressiva pèrdua de sobirania, que passa a mans de les institucions internacionals, com el Fons Monetari Internacional, i europees.