La "primavera àrab", el moviment polític i popular que ha tombat un seguit de règims despòtics, ha alliberat un seguit de forces reprimides i ha permès aflorar realitats amagades fins ara com l'existència i vitalitat de pobles i nacions com els amazigh (berbers) i kurds, que no són àrabs però viuen dins de l'anomenat món àrab.
El món àrab no és un bloc homogeni al voltant d'una ètnia (o poble) i una cultura àrabs, sinó un conjunt d'estats dins del qual existeix diversitat. La divisió d'aquests pobles en funció de les seves creences religioses és prou coneguda, caracteritzada per l'enfrontament global existent entre sunnites i xiites, i les seves variants. Amb tot, però, sempre ha quedat en segon terme o totalment amagada la realitat de la diversitat nacional existent dins de la major part d'aquests estats.
L'onada transformadora de la "primavera àrab" en trencar les cadenes que subjectaven aquests pobles ha fet visible l'existència d'aquesta diversitat nacional o convivència de diversos pobles (àrabs i no àrabs) dins d'un mateix Estat. Ara mateix hi ha dos casos desconeguts per a l'opinió pública que s'han situat en primer pla: parlem dels kurds de Síria (uns dos milions) i dels amazighs (berbers) de Líbia (10% dels 6,5 milions de libis).
El Consell Nacional de Transició ha promès que els drets dels amazigh seran garantits i preservats a la nova Constitució"
Els kurds de Síria fan la guerra pel seu compte
La sagnant i llarga guerra civil de Síria permet veure que l'oposició política i armada al règim alauita (branca dels xiites) de Damasc, dirigida pels àrabs sunnites sirians, ha alliberat la major part del nord i est del país. Aquesta oposició està formada per un seguit de partits i grups polítics i una diversitat d'organitzacions armades entre les quals se'n destaca l'Exèrcit Sirià Lliure. Però allà on els kurds són majoritaris és a les zones i territoris on les seves milícies s'han fet amb el control.
Els kurds de Síria viuen, en la seva major part, en el nord i est del país, i entre ells el partit dominant és una organització política vinculada amb el Partit del Treballadors del Kurdistan (PKK), implantat a les zones de poblament kurd de Turquia. La milícia armada d'aquest partit ha alliberat els territoris kurds sirians i controla el barri kurd de la segona ciutat del país, Alep.
Podíem dir que els kurds sirians fan la guerra pel seu compte, una situació que ens recorda al que va passar durant les dues últimes guerres de l'Iraq, en les quals els kurds iraquians van aprofitar per crear el seu propi Estat. A l'Iraq actual, al nord, existeix el Kurdistan pràcticament independent (govern i exèrcit propis) tot i que formalment forma part de l'Estat iraquià.
Els amazighs de Líbia volen reconeixement
En el cas de Líbia el dictador derrocat, el coronel Gaddafi, era un obsés de la unitat del món àrab, el màxim defensor del projecte polític de la unitat de la nació àrab. Va impulsar un seguit d'intents fracassats de fusió entre diversos estats. En conseqüència, negava la mateixa existència d'un poble, una nació, amazigh i els qui parlaven la seva llengua o portaven la seva bandera eren empresonats o executats.
L'alliberament dels pobles àrabs retorna la llibertat a altres pobles, en un efecte cascada que obre unes perspectives de futur impensables"
Al nord de l'Àfrica (Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Mauritània, Níger i Malí) es calcula que hi ha més de 20 milions de persones que parlen el tamazigh, la llengua dels amazigh. Ara la bandera d'aquest poble és present als carrers de la ciutat de Trípoli i la seva llengua s'escolta pels mitjans de comunicació libis. El setembre del 2011 va celebrar-se a Trípoli un congrés dels amazigh libis que va demanar que el tamazigh sigui llengua oficial, junt amb l'àrab.
Actualment les organitzacions amazigh líbies demanen que a la nova Constitució que s'està redactant hi siguin reconeguts els seus drets com a comunitat. A diferents localitats del país s'han celebrat festivals musicals i culturals. El Consell Nacional de Transició ha promès que els drets dels amazigh seran garantits i preservats a la nova Constitució. Els manifestants que demanen aquest reconeixement posen l'exemple del Marroc, on el tamazigh està reconegut a la nova Constitució i on existeix una cadena de televisió en aquesta llengua.
L'alliberament dels pobles àrabs retorna la llibertat a altres pobles, en un efecte cascada que obre unes perspectives de futur impensables fa poc temps.
