La història del sastre José Tomás i el president Francisco Camps tenia un final escrit, un d'aquells que tothom se'n sap... Tret de l'ingenu protagonista de la faula.
València ·
Camps va pecar, i ho va fer de manera insistent: primer, dient que no coneixia el cap de 'Gürtel' al País Valencià, Álvaro Pérez, àlies "el Bigotes". Després, dient que s'havia pagat els vestits que aquest, vés per on, li havia facilitat. I en darrera instància, afirmant que els hi havia pagat amb diners de la farmàcia de la seua dona... I aquells que en podien faltar, amb aportacions extraordinàries del seu escorta.
Massa canvis de posició, massa ficcions increïbles i, al remat, un final ben previsible: Camps és el primer president de la Generalitat Valenciana que dimiteix el càrrec per un afer de corrupció. Lliga el seu nom al de l'aprofitament personal del càrrec, per bé que el seu enriquiment haja estat més aviat simbòlic. Camps, en tot cas, paga amb la presidència del Consell la seua incapacitat de resoldre els problemes. Tampoc no li ho ha posat fàcil un Mariano Rajoy, tot s'ha de dir, que va mostrar-se complaent amb allò que dictaminara Camps mateix. Camps és innocent, "diga el que diga la justícia", va arribar a dir aquest.
El somriure més gran de la setmana –i potser de l'any–, però, no és el de l'alleujat Rajoy ni el dels caps de l'oposició a les Corts, ni tan sols els d'aquells ciutadans que s'han quedat sense veure TV3 i sense poder matricular els fills a la línia en valencià. No. El somriure –possiblement– més gran del segle correspon a Eduardo Zaplana, l'actual delegat a Europa de Telefónica, la persona que va escollir Camps com a successor i que va trencar palletes de seguida que va adonar-se que el seu relleu, per comptes de retre-li honors, se'n destacava com un baró irredempt, que volia autonomia pròpia i ales lliures per volar cap allà on volguera.
Els estira-i-arronses entre zaplanistes i campsistes s'han allargat pràcticament fins ara, i van condemnar el discurs valencianista d'un Camps que a l'inici semblava disposat a picar l'ullet als sectors més compromesos amb l'idioma propi. Lluny d'això, una advertència immediata de José María Aznar, a instàncies de Zaplana, va servir per redreçar el rumb del PPCV, que mai més no es mostraria procliu a la cultura autòctona. El somriure de Zaplana, a més, amaga un plaer encara més gran: les seues malifetes a Terra Mítica, l'Institut Valencià de l'Exportació o els negocis amb Julio Iglesias van quedar prescrits i mai no va haver de passar per un jutjat. Camps, per molts menys diners en joc, hi ha esdevingut un escolanet.
Mor –políticament– Camps i arriba Alberto Fabra, alcalde de Castelló de la Plana que serà investit nou president dimarts vinent, jurarà el càrrec dijous i –atenció– no introduirà cap novetat ni una al primer i segon graons del Consell. A diferència del traspàs Zaplana-Camps, que va comportar un any de bicefàlia al si del partit, Camps ha cedit també la presidència del PPCV a Fabra (no té res a veure amb Carlos Fabra, que acaba d'abandonar la presidència de la diputació castellonenca), cosa que permetrà el nou estadant del Palau d'actuar amb mans lliures.
El tarannà de Fabra recorda bastant el del primer Camps; potser no tan autonomista (parla encara menys català que Camps) però més moderat en segons quines qüestions. Alberto Fabra va votar favorablement una moció del seu consistori en favor de les emissions de TV3 al País Valencià, un fet inèdit a les altes esferes del PPCV. Fabra sempre ha donat suport impetuós a les connexions de l'arc mediterrani, a diferència d'un Camps que només s'hi ha afegit a darrera hora. Amb tot, també procedeix de l'antiga Aliança Popular, a què va afiliar-se de ben jove, i és casat amb Cristina Fonseret, filla d'un conegut empresari de la Plana.
A la seua primera compareixença davant la premsa, Alberto Fabra va admetre preguntes dels periodistes, quelcom poc habitual els dos darrers anys i mig en el cap del govern valencià. Un cap que ho serà oficialment la setmana vinent. El seu discurs d'investidura donarà més pistes sobre què pensa fer. No s'esperen grans canvis, de moment: ha dit que "el full de ruta ja és marcat".
