Els sustentadors de la mal anomenada alta cultura, amb molta autoestima, però poc pressupost, i conscients que el poder polític necessita, ocasionalment, fer com si fos el primer paladí dels seus dominis, fa anys van empescar-se el feliç artifici de la commemoració del centenari (o del cinquantè aniversari, o vint-i-cinquè, etc) de l'home de lletres X. L'invent enguany beneficia el poetàs Màrius Torres, nat a Lleida el 1910, de manera que, des d'ara i fins a finals de desembre, la seua figura i obra ?per dir-ho com als programes? seran motiu d'un gavadal d'actes i de diversos projectes artístics i editorials. Ja en parlarem, de tot plegat, quan s'escaigui i amb l'entusiasme que escaigui. Del que es tracta avui és d'advertir ?des d'un punt de vista personalíssim, val a dir? un altre dels efectes benèfics del Centenari Màrius Torres: Víctor Torres, el seu germà, nat a Lleida el 1915, xerrarà molt.

I ens encanta que Víctor xerri. Del Màrius, que, certament, és el que toca, i del que no és el Màrius. Per exemple, de la Guerra Civil: "En la meva guerra, hi va haver alguns combats on podies morir. Però acabada la guerra, i encara avui dia, tenia un sentiment d'orgull d'haver-la fet. Que no torni a passar, d'acord; però jo hi tornaria." Això ho diu en una entrevista, d'obligada lectura, que va concedir a L'Avenç i que es va publicar al novembre del 2009 (Víctor Torres, el penúltim republicà). En una societat pràcticament dividida entre els qui no en volen parlar de cap manera i els qui només n'admeten una reconstrucció acadèmica circumspecta, Víctor Torres i Perenya, excombatent i gens sospitós de vel·leïtats revolucionàries, no té cap pudor de declarar-se orgullós d'haver defensat amb les armes el país i el règim de llibertats en què revifava ?i, d'afegir, coherentment, que ho tornaria a fer. D'haver defensat amb les armes, doncs, allò que va fer possible, també, el Màrius Torres poeta que enguany redescobrirem.