Així com el cinisme franquista podia plànyer, en la propaganda de postguerra, la frustració d'aquells incauts a qui la República havia enganyat en nom d'uns bells ideals que no amagaven sinó estratègies sectorials de Satanàs (republicanisme, socialisme, feminisme, catalanisme, etc.), el cinisme postfranquista ─i el del partit presidit per Àngel Ros─ es compadeix avui de la ineluctable frustració.
Lleida ·
Aquella frustració d'aquella bona gent a qui Mas et alii han fet creure que votar el 9-N és possible.
Cap agent extern no va anihilar la República, sinó que els seus mateixos dirigents hi van niar el germen de la destrucció en abraçar creences dissolvents i estrangeritzants, en emparar els crims de l'hampa polititzada, de la mateixa manera que no és la reacció espanyola el que impedeix als catalans opinar sobre l'estatus polític del país, sinó l'estructura lògica i transcendent de l'estat de dret.
La frustració republicana que planyien els feixistes no tenia doncs res a veure amb el seu cop d'estat en contra de la República, igual que l'augurada frustració autodeterminista de què es compadeix el PP no tindrà res a veure amb els seus embats jurídics contra la llei de consultes i la convocatòria del 9-N. (Com més ens prevenen sobre els abusos comparatius entre fets històricament tan dissímils, més ganes tenim de confrontar el cinisme del franquisme amb el del PP, C's i el partit presidit per Àngel Ros).
