Un dels aspectes més foscos i lamentables d'aquesta crisi és l'assumpció de responsabilitats. Portem més de quatre anys de crisi i fins ara és com si no n'hi hagués hagut.
Ni responsabilitats econòmiques, per part dels alts dirigents de bancs i caixes que han protagonitzat la desfeta; ni polítiques, per part d'aquells dirigents que amb les seves mesures no ha contribuït a resoldre-la, sinó més aviat a allargar-la sense data final.
Encara que no hi hagi revoltes ni violència al carrer, convé que quedin clares les responsabilitats de tot plegat, per higiene social i democràtica. Perquè, fins a dia d'avui, l'únic que tenim clar és qui són els damnificats: gent treballadora i classes mitjanes i baixes. I la societat angoixada reclama cada cop que, qui l'ha fet, que la pagui.
Els banquers del PP: Rodrigo Rato, Miguel Belsa, José Luis Olivas, Dolores Izquierdo, tota la nissaga que va desenvolupar el programa econòmic començat a l'època de l'aznarisme, han marxat amb indemnitzacions milionàries com a premi per haver portat el sistema a la fallida i haver necessitat el rescat europeu per valor de 100 mil milions d'euros. O els que finalment siguin, que ni ells ho saben!
És hora de posar remei a una hemorràgia que dura anys, amb unes condicions i conseqüències que, encara ara, no són gens clares per a qui les ha de patir. Es veu que el criteri de l'exministre Álvarez Cascos ha quallat molt endins al PP: "De vegades no es pot dir tota la veritat perquè el poble baix no l'entendria..."
Després de 4 anys de crisi, el sentiment d'injustícia és el més estès, si bé s'han començat a moure fils a la recerca de responsabilitats"
Mentrestant, als ulls forans, les formes i característiques del rescat són motiu d'escarni: les declaracions del president del Banc Mundial, qui ha afirmat que el govern espanyol tenia una bona bala i l'ha malbaratat!
I com que tot plegat és un joc d'interessos, convé que mirem amb lupa Alemanya. Algú creu que el principal estat europeu i tot l'entramat econòmic que representa hi perd en aquesta crisi? Mentre la corda penja del coll d'alguns països del sud europeu, Alemanya s'està finançant a un cost pràcticament zero i, com més duri aquest maremàgnum, més adquisicions a bon preu hauran realitzat i millor situades quedaran les seves corporacions per a quan canviï la situació econòmica.
I a l'Aldea potser també voldrien ser alemanys. O fins i tot rescatats. En aquest poble del Baix Ebre s'ho miren amb resignació, amb impotència... Amb una ínfima part de qualsevol indemnització d'alt dirigent bancari n'hi hauria prou per a resoldre el problema de la caixa de la seva cooperativa!
Després de 4 anys de crisi, possiblement el sentiment d'injustícia és el més estès, si bé aquestes darreres setmanes s'han començat a moure fils a la recerca de responsabilitats (acord de creació de comissió d'investigació al Parlament de Catalunya, el fiscal general de l'Estat ha ordenat investigar les responsabilitats penals de bancs i caixes...). Tot i això, aquests anys han fet a tothom escèptic i tot costa molt de creure. Perquè costa imaginar que actuarà com cal un fiscal general que és capaç de dir a aquestes alçades de la història que les comunitats autònomes tornin les minses competències de justícia que se'ls permet exercir.
Els europeistes volem pensar que un Banc Central Europeu fort i que exerceixi les seves obligacions amb fermesa i responsabilitat en detriment de bancs estatals irresponsables és la millor manera per impedir que desgavells i falta de control continuat com el que ha protagonitzat aquests anys el desacreditat Banc d'Espanya no es tornin a repetir.
I mentre el Banc d'Espanya té prou feina, ja cal que aquestes investigacions i la determinació de responsabilitats siguin ràpides, fructíferes i exemplars, perquè el panorama és desolador: Treballadors que s'han quedat sense feina. Empresaris que han perdut les seves empreses. Persones que han perdut els seus béns. Famílies sense ingressos ni menjar. Emigració de les generacions més ben formades... Una societat sense nord i un pedregar que no s'acaba mai!