Barcelona · Hi ha dues èpoques a l'any, just després de les vacances d'estiu i de les festes de Nadal, que quioscs i televisions s'omplen de tota mena de cursos per fascicles. Després de la festa i del panxing, sembla com si tothom s'hagués proposat parlar anglès, aprendre cuina o estudiar comptabilitat o mecànica. Són bons propòsits que acostumen a durar poc, i és ben poca la gent que després de comprar el primer fascicle torna per comprar-ne el segon.

En matèria econòmica també hauríem de fer-nos bons propòsits i, a més, trobar les energies per portar-los endavant. Els qui sempre hem sentit interès i preocupació per l'economia productiva entenem que és l'únic motor real d'un país i de cadascuna de les famílies que hi viuen. Podem proposar-nos el que sigui, però sempre cal que l'economia rutlli.

I ho dic perquè ara, en aquesta hora de bons propòsits, tothom -i especialment des de les institucions- hauria de sentir preocupació per redreçar l'economia. No només una preocupació teòrica o de discursos, per quedar bé, sinó real, tangible. Com la família que, asseguts a una taula, busca solucions per sortir del mal pas.

Ara és l'hora de debatre pressupostos, i tothom mirarà amb lupa les decisions econòmiques del govern central. Però els ajuntaments, per exemple, també poden adoptar mesures en pro de l'economia productiva que no han de ser exclusivament de caràcter fiscal, i no cal ni dir que la Generalitat també podria -i esperem que ho faci aviat- impulsar l'esperit emprenedor i la iniciativa del país.

Però són els pressupostos de l'Estat i les modificacions fiscals que els acompanyin allò que marcarà els bons propòsits per al 2011, amb el problema afegit que ni PSOE ni PP, ni els seus líders, són capaços de generar cap mena de confiança. Però, fins i tot així, hi hauria d'haver consens en adoptar mesures d'estímul de l'economia productiva. La societat ho necessita més que mai, cal generar ocupació estable i cal que les empreses treballin i creixin.

En una economia social de mercat no hi ha altra solució, i fora de l'economia social i del mercat, no n'hi ha cap d'efectiva. I com a primer objectiu, hauríem de proposar-nos incentivar i mimar fiscalment els beneficis provinents de la creació d'activitat. Les noves empreses, les empreses exportadores, les pimes... tot aquest col·lectiu que malda per innovar, per espavilar-se, per crear ocupació i riquesa, hauria de tenir un tractament fiscal que reconegués aquest esforç. D'això, òbviament, caldrà anar-ne parlant i ho farem.

Per ara, però, tot això sembla la quadratura del cercle i el conte de la lletera, quan és evident que els grans partits estatals semblen obsedits en altres batalles sobre com preservar o aconseguir el poder, o quan és obvi que els pressupostos que es presentin no crearan cap mena d'il·lusió ni de confiança. L'economia, però, exigeix reformes i seny.