Setmanes plenes de fets, notícies, informació i avenços a nivell de país. Aquest està essent el 2013. Agafem aquests primers 7 dies de març, per exemple. 1 any d'Assemblea Nacional Catalana. Presentació d'ElClauer.cat, una iniciativa conjunta de 14 de les entitats més potents de la socitetat civil catalana que han elaborat un argumentari pel Sí a la independència.
Actes arreu dels Països Catalans en defensa de la unitat de la llengua, convocats per Enllaçats per la Llengua i Somescola.cat. Inici de la ponència de la Llei de Consultes en el Parlament de Catlunya que ha de permetre fer el referèndum d'autodeterminació a Catalunya. 7 dies. Multitud d'activats. Centenars de reunions i actes per fer realitat un anhel compartit, la llibertat d'un poble. Lluny de la somnolència, seguim desperts.
Ara bé, i per sort, aquesta no és una lluita que vagi sola, aliena. I que, per molts anys, no ho sigui. Els mateixos 7 dies. Rècord d'atur en un mes de febrer a les diverses àrees dels Països Catalans i també de reivindicacions laborals, el territori s'alça contra la situació de la NII i també contra "el Fracking", extraccions en el subsól en alguns indrets del país a l'estil del western més macabre, els estudiants reclamen un nou sistema universitari més just, les PAH continuen fent feina de formiga i aturant desnonaments cada dia i arriba un 8 de març carregat de simbolisme.
Exercim el dret a l'autodeterminació però també revertim l'entorn perquè l'opressió de gènere deixi de ser una constant"
Perquè sí, aquest 8 de març arriba enmig d'un procés en què les mesures econòmiques de les instàncies europees estan agreujant la crisi i, ja sabem, que la pobresa té rostre de dona. Són les dones aquelles qui, avui en dia, pateixen més la crisi del capiptalisme en el marc d'una societat que malgrat les seves aparences manté les construccions del patriarcat.
Fa temps que l'unionisme i el conservadorisme han provat de presentar aquestes realitats de lluita, debat, organització i esperança com un oxímoron. "Els que volen la independència són els que no volen justícia i igualtat pels que habitem en aquest racó del món" diuen uns. "Els que volen igualtat i justícia social no volen la independència, ni tan sols l'exercici del dret a l'autoderminació" diuen uns altres.
Res més lluny de la realitat. Afortunadament, cada vegada més, els i les catalanes veiem que ens trobem en vies paral·leles, lluites complementàries que aprofiten la crisi d'un Estat espanyol ancorat en el capitalisme salvatge, per plantejar allò que la transició espanyola va deixar molt lluny de la generació de davant dels grisos. Al carrer és lluny de les tertúlies.
És hora d'alçar-nos de seguir teixint llaços perquè el camí de la llibertat dels Països Catalans sigui l'oportunitat per transformar radicalment la societat, inspirant-nos en allò que fins fa poc eren tan sols paraules. Camins paral·lels, no perpendiculars. Exercim el dret a l'autodeterminació, el nacional, però també el de la sobirania econòmica i alimentària i revertim l'entorn, començant per nosaltres mateixos, perquè l'opressió de gènere deixi de ser una constant a casa nostra. Com l'any 1974, vénen temps de canvis. Tot es belluga i benvingut sigui el terratrèmol. En paral·lel aconseguirem no acabar en un nou 1978.
