Barcelona ·
L'experiència dels anteriors processos de pau per resoldre el conflicte entre el poble basc i el Regne d'Espanya em porta a la temptació del pessimisme davant la treva declarada per ETA aquest dimarts. I no precisament per les raons que esgrimeixen el govern de la monarquia i els qui només fan cas dels arguments dels poders imperials. La declaració de la nova treva és un fet transcendental si el que es vol és la pau.
Com a components excepcionals de l'esdeveniment, aquesta vegada respon a la demanda expressa de l'esquerra abertzale, en el context del seu canvi profund d'estratègia en favor de l'abandonament de la via armada per aconseguir el reconeixement del dret a l'autodeterminació i la unitat territorial al País Basc, a la dels partits i col·lectius socials firmants del Pacte de Gernika i a la de destacades personalitats internacionals, entre elles diversos premis Nobel de la Pau. Però la reacció dels poders imperials espanyols és ara, en canvi, molt menys receptiva a la decisió de l'organització armada basca que en anteriors ocasions. Si més no, de portes enfora.
Aquesta reacció espanyola exigint ara la rendició de l'enemic i més, a diferència d'altres vegades, que el Govern de torn va acceptar la negociació corresponent a la treva, em recorda l'actitud del generalot al llarg de la guerra que va engegar el 1936 i que no va voler acabar fins a la rendició incondicional, "cautivo y desarmado el Ejército Rojo". s aquesta retòrica actual espanyola la que no em convida a l'optimisme. Vull equivocar-me i que prevalgui l'optimisme de la voluntat -que el mantinc- al pessimisme de la raó, però els precedents de la passada treva i la incapacitat d'uns i altres de tancar una negociació que estava molt encarrilada em recomanen prudència dintre de l'alegria que no puc negar per la nova treva.
L'enrocament, també llavors, del govern de la monarquia en la seva resistència a donar passos concrets que afavorissin el procés no va contribuir gens ni mica a fer avançar la negociació sinó que només va fer que torpedinar-la. La raó de la meva prudència no és que no estigui convençut de la fiabilitat de la decisió d'ETA i del valor radical del seu compromís de cara a la seva verificació per la comunitat internacional, sinó perquè no veig encara signes efectius del govern de la monarquia que facilitin que, aquesta vegada sí, el procés sigui irreversible. La mateixa negativa del vicepresident primer, Alfredo Pérez Rubalcaba, a una verificació internacional, amb arguments pintorescos i ridículs que haurien de provocar la protesta immediata entre d'altres dels governs de la Gran Bretanya i Irlanda, no fan sinó confirmar-m'ho.
Mentre l'esquerra abertzale -i ETA, amb totes les dificultats que es vulgui i amb una lentitud intrínseca tant a la importància de la decisió que se li demana com a la presa d'acords en una organització armada i clandestina- estan fent un viratge profund en la seva estratègia cap a la via exclusivament pacífica i democràtica per la resolució del conflicte, el Govern espanyol i els agents de l'imperialisme endureixen la seva retòrica i la seva política a favor de la via bèl·lica.
No és casual que ETA hagi esperat a després de la multitudinària manifestació de dissabte a Bilbo en favor dels drets dels presos i preses bascos per fer pública la treva, i la insistència, en la seva declaració, reclamant la fi de les polítiques repressives dels estats espanyol i francès per afrontar el conflicte en el futur immediat. Perquè aquesta és, com en la majoria dels conflictes armats de contingut polític -i el que enfronta el País Basc i el Regne d'Espanya ho és, com van reconèixer totes les parts en la darrera i fracassada negociació- una qüestió clau perquè la històrica declaració d'ETA d'ahir sigui una oportunitat definitiva per a la pau.
