Barcelona · El ministre espanyol d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies -diu- a les habilitats de la diplomàcia espanyola. s ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics -gairebé nou-cents-, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d'Espanya té amb el poble basc. I se'ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d'aquests presos i preses bascos -cada vegada més- no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d'allò més democràtic com acostumava, va anomenar l'entorn d'ETA.

La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l'organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l'exclusió de centenars de persones del dret d'elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal. Presos preventius en alguns casos, als quals s'apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei -de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions- o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d'altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d'esquerres o dirigents de l'esquerra abertzale (en l'actualitat, la majoria de l'antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici).

Encara és recent l'absolució dels cinc directius i periodistes del diari Egunkaria, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d'ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d'ETA, per, després de set anys d'instrucció del sumari, ser absolts per l'Audiència Nacional espanyola. Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d'electes bascos Udalbiltza, encausats -i la majoria empresonats també de forma preventiva- en un sumari instruït per Baltasar Garzón l'abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d'entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusant-los d'actuar a les ordres d'ETA i malversació de cabals públics -en les campanyes que va fer la institució d'electes-, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d'ells penes d'entre 10 i 15 anys de presó, que l'acusació popular -Dignidad y Justicia- augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l'acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc -ja que abastava la totalitat del país- va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l'esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l'esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d'Udalbiltza-Kursaal, hi ha l'organització d'accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l'aprovació del document "Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau; la "Carta de Drets d'Euskal Herria", la tramitació de l'EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d'identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles. La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d'un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d'Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d'Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l'Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarruza (exsecretari d'Estat d'Idaho, als Estats Units d'Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo).

L'abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica. Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d'organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d'Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l'esquerra basca.

La Conferència Internacional va finalitzar -pura lògica- amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d'autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d'Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats. El judici als electes i treballadors d'Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d'Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones -10.000 segons el diari Gara- s'han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d'EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l'Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l'acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d'Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d'ETA des de fa un any i amb l'opció unilateral de l'esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l'autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribuinal d'excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l'anterior procés, per endurir la via repressiva.