Diumenge teníem l'alegria d'uns grans resultats, perquè sabem que la independència de Catalunya només depèn de si som prous a voler-la. Hi va haver molta intel·ligència –gràcies, Alfred Bosch- i capacitat de sumar voluntats. En canvi, dimecres havíem de lamentar un altre estil de fer les coses, que consisteix en tirar pel dret, dissimular la pròpia feblesa a base de fer soroll i convocar excentricitats, i acabar acusant de traïdors els que no s'apunten a l'aventura. Gràcies a la iniciativa dels tres diputats de SI, ara ja hem fet que la majoria parlamentària sigui titllada de covarda i traïdora. Un gran pas endavant, si senyor!

Però anem a la post-consulta. És interessant observar tres tipus de reaccions posteriors de gran valor per situar cadascú al seu lloc. En primer lloc, l'Alberto Fernández Díaz que va tenir la genial sortida de dir que ara tocava resoldre els problemes del deute i no parlar d'independència. Genial, perquè aquest senyor deu ser l'únic català que no s'ha assabentat que el nostre deute –errors propis a part- es deu fonamentalment a la nostra dependència. Ningú no li ha fet arribar l'entrevista del senyor Kenneth Rogoff?

En segon lloc tenim la gent d'ICV, que es debaten en un sí però l'altre no, depèn, potser un altre dia o millor pel camí d'enmig. La millor expressió de tot això, la senyora Camats que s'abstenia perquè ens volia fer votar sobre allò que haurien de ser Espanya i que els espanyols ja han dit, per activa i per passiva, que de cap manera. Una consulta no és una enquesta d'opinió de resposta múltiple. Ningú no li va explicar a la senyora Camats que la consulta sobiranista no era un estudi del CEO?

Finalment, tenim el numeret de Duran i Lleida, que va perdre el nervis i va ofendre la dignitat institucional i de gènere de la vicepresidenta Joana Ortega. Desvelar el vot de la vicepresidenta del govern és inacceptable, i tothom sap que mai no ho hauria fet si hagués estat un home.

És en les situacions compromeses que la gent es retrata.