El sobiranisme explícit ha passat en molt pocs anys de moure's en la perifèria de la societat catalana, ha situar-se en el centre de la vida del país, condicionant i transformant el conjunt del sistema de partits polítics.
El nou discurs de CiU; la reemergència d'ERC; la crisi del PSC; la irrupció de la CUP i Ciutadadans; el punt de desorientació d'ICV-EUiA... tot plegat, té a veure amb les demandes de sobirania nacional (dret a decidir, estat propi, independència,...) que han esdevingut hegemòniques. Segurament, fa pràcticament tres anys que a cap independentista li hagués passat pel cap que l'expansió del sobiranisme tindria l'amplitud i l'extensió que les mobilitzacions socials viscudes des de 2010 i les enquestes fetes al llarg dels darrers anys demostren.
I tot i així, el repte del sobiranisme d'actuar des del "mainstream", i no pas amb mentalitat de perifèria, ni molt menys, el podem donar per fet. Al contrari, masses tics de quan l'independentisme era una opció de minories marquen llenguatge, gestos i actituds polítiques de l'actual sobiranisme. Donar per feta l'hegemonia és un greu error, i més quan hom pensa que han estat les velles maneres de pensar i fer el que expliquen l'auge d'aquest nou catalanisme.
Actuar i treballar amb mentalitat de majoria té molt a veure, almenys, amb dues actituds. Per una banda, amb l'aspiració a dotar d'operativitat política la proposta sobiranista. Els plantejaments polítics consoliden la seva hegemonia quan saben fer avançar el seu programa amb assoliments concrets i palpables, i entenen que tot progrés en democràcia mai és rectilini. Les marrades, que obliguen a exercir el lideratge, són inevitables. L' infantilisme de creure que hi ha canvis que són inevitables perquè sí és el millor camí cap a la frustració.
Actuar des del verbalisme fàcil i allunyat de la vida de la gent és una invitació a ser una flor que no faci estiu"
D'altra banda, la connexió entre la vida dels ciutadans, els seus problemes i les seves esperances, i una proposta política concreta i possible per als problemes de la societat és imprescindible. Justament l'èxit del catalanisme --des del temps de la Lliga, passant per ERC i arribant als presidents Pujol i Maragall-- sempre va tenir a veure amb aquesta connexió amb la realitat i amb la utilitat per a una majoria dels ciutadans de les seves propostes polítiques.
Llegir bé el país, quins són els problemes i reptes que afronta una societat, i ser capaços de generar una proposta política que aspiri a donar respostes de manera realista explica més de 100 anys d'hegemonia catalanista. Sense acció política real els catalanistes haguessin estat residuals.
No ho perdem de vista. Actuar des del verbalisme fàcil, però allunyat de la vida de la gent o des de la comoditat de no assumir la responsabilitat de confrontar el programa polític amb la realitat, són tota una invitació a ser una esplèndida flor que no faci estiu.
