Durant aquests darrers anys no hem explicat ni prou ni prou bé les raons que ha dut el catalanisme polític majoritari a deixar de defensar l'autonomisme i a apostar per l'aspiració a l'Estat propi.
I aquests dies el soroll que entre tots plegats estem generant encara ho fa més difícil. I aquesta, en el fons, continua sent la qüestió principal, si de veritat volem fer realitat aquesta aspiració.
Massa vegades hem posat l'accent en la incapacitat històrica d'Espanya de reconèixer la seva pluralitat nacional, en les politiques recentralizadores dels successius governs espanyols que impedeixen a Catalunya desenvolupar les seves aspiracions i ofeguen la iniciativa de la societat catalana, o en el sistemàtic maltractament fiscal que ens escanya i ens impedeix progressar i repartir millor la riquesa, com a grans motors de l'exigència sobiranista. I també hem posat l'accent en l'explicació de la desconnexió catalana amb tot el que implicà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, els impactes de la crisi econòmica o l'implosió del sistema institucional posat en marxa durant la Transició com a resultat del càncer de la corrupció.
I tot pegat és cert, a l'hora d'explicar el perquè de tot plegat, però diria que hem deixat massa de banda dues bones raons que ens ajuden a explicar-nos millor i, sobretot, a estendre els suports a la demanda de sobirania a nous sectors de la societat, trencant els límits que el 9 de novembre va evidenciar i que són molt rellevants.
Avui som on som fruit de l'èxit de l'autonomisme com a estratègia i no pas com a resultat del seu fracàs"
Per una banda, cal recordar que avui som on som fruit de l'èxit de l'autonomisme com a estratègia i no pas com a resultat del seu fracàs. Sense més de 30 anys de sostingut esforç de construcció de país, de construcció d'estructures d'estat, de la filosofia del "fem i farem", no només no s'haguessin preservat la llengua, la cultura i el sentiment de pertinença sinó que, a més, la llengua i la cultura catalanes no haguessin recuperat el vigor i la fortalesa de que avui gaudeixen, ni el sentiment de pertinença s'hagués estès a les noves generacions descendents dels "nous catalans" de Paco Candel. Com ens recordà el mestre Joan Triadú durant aquests anys hem viscut un veritable nou renaixement de la cultura catalana i com ens ha explicat la mestra Anna Cabré, la fàbrica de fer catalans que és aquest país ha continuat funcionant a tota màquina.
Sense aquest marc de referències, sense una certa "banalització" de la catalanitat, el 9 de novembre i tot allò que el va precedir no haguessin estat possibles. Com tampoc hagués estat possible el lideratge del president Mas i el seu Govern sense el control de la política de seguretat interna, la gestió i la direcció del sistema educatiu que exerceix el govern de la Generalitat o l'existència d'uns mitjans de comunicació públics, tot plegat èxits del tan criticat "peix al cove", però que es mostrà d'una eficàcia política més que notable.
Cal insistir i dibuixar clarament el país que aspirem a construir amb la demanda d'un Estat propi, més enllà d'algunes bones intencions"
Per altra banda, cal insistir i dibuixar clarament el país que aspirem a construir amb la demanda d'un Estat propi, més enllà d'algunes bones intencions. I cal fer-ho en un moment en què, juntament amb els reptes propis d'un país del sud d'Europa que està patint una enorme crisi (amb alt nivell d'atur, especialment entre els joves i els més grans, increment de les desigualtats amb una creixent pobresa infantil, corrupció política, les ineficiències del sector públic, la mala regulació de les activitats d'interès general...), ens confrontem a colossals reptes que demanen un Estat millor, més actiu i més intel·ligent.
La globalització i la integració econòmiques, l'impacte de la tecnologia en la feina destruint milers de llocs de treball i creant-ne de nous, la necessitat de recuperar el pacte social que legitima i reforça l'economia de mercat, la gestió d'una societat cada vegada més plural i diversa en tots els àmbits, les qüestions vinculades a l'adaptació i mitigació al canvi climàtic, demanen instruments i enfocaments nous que només un Estat és capaç de garantir.
Més enllà del debat sobre les eleccions (calendari, llistes,...) necessitem enfocar clarament quin són els reptes de futur que tenim, quines respostes positives volem necessitem donar i recuperar l'orgull del camí fet com a país durant aquests darrers 30 anys.
