En vam ser més que mai, però és molt evident que no som prous. I la qüestió principal per al moviment independentista és eixamplar la base social i els suports explícits i implícits i no pas radicalitzar als convençuts.
Aquest també podria ser una bona manera de començar la nova etapa que el 10 de novembre hem encetat.
Certament molts tenen pressa. I clar que hi ha moltes raons per a tenir pressa, especialment per a tots aquells que són víctimes de l'enorme crisi que va esclatar l'any 2008 i de l'ineficient resposta espanyola i europea, que ha agreujat les desigualats, incrementat la pobresa i castigat durament les classes mitjanes. D'altres apressats temen que no s'aprofiti el momentum sobiranista que estem vivint, que es deixi escapar l'oportunitat històrica que entre tots s'ha sabut construir. I finalment, entre els apressats també hi ha els cansats, convençuts que ja portem massa temps de manifestacions i moments històrics, i que el millor és resoldre el tema, saber com estem i actuar en conseqüència.
Toca, potser, anar als clàssics i cercar inspiració. I és que rellegir un clàssic sempre té un punt inspirador. I Max Weber és un gran clàssic. La seva conferència La política com a vocació gaudeix d'una salut de ferro. Ens continua valent per a entendre què vol dir fer de "polític" avui. En aquests text de Weber hi apareix la seva famosa contraposició entre l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat, com dues maneres diferents de comportar-se de la persona que fa política.
Per aquell que es mou sota la lògica de l'ètica de la convicció, allò realment rellevant és actuar des de la coherència més absoluta amb els seus ideals, sense importar-li massa les conseqüències dels seus actes. Si les coses no van bé, o tenen efectes no previstos i negatius, mai se n'assumeix la responsabilitat, sinó que seran el resultat de com és la societat o de la condició humana dels altres i els seus defectes i febleses.
Batallem per l'impossible i tal volta assolirem el possible. Hi ha feina per fer i molta"
En canvi, qui es mou sota la lògica de l'ètica de la responsabilitat, assumeix la realitat en tota la seva dimensió, amb les limitacions i les complexitats de la societat i la condició humana i, per tant, està obligat a tenir en compte les conseqüències de les seves accions, sense buscar excuses de mal pagador sobretot, quan les coses no van bé.
Personalment, i des d'abans d'haver llegit Weber, intuïtivament m'he decantat per defensar una ètica de la responsabilitat en les actuacions polítiques; d'assumir, en definitiva, que en els actes polítics calia tenir en compte tant els ideals com les conseqüències dels actes. Que no s'hi val dir que les finalitats justifiquen els mitjans i que les conseqüències negatives d'avançar cap a la realització dels ideals són "danys col·laterals", que cal assumir amb naturalitat.
Tot plegat, m'ha vingut el cap aquests mesos, tan intensos d'emocions i de sentiments en tots els camps, no només en el camp del sobiranisme, on sembla que imperen per damunt de tot les conviccions i les finalitats, i que qualsevol apel·lació a la responsabilitat sobre les conseqüències dels actes polítics et porta a ser titllat de "poc valent" o "poc compromès". Uns temps en que la nova política per a ser exitosa sembla que necessita apel·lar a valors absoluts i que rebutja, per impura, la idea que la política és contingent o no és democràtica, que la política és transacció i pacte.
Weber, certament, tampoc es conforma en ser un "realista"; tot el contrari reivindica que tal volta per arribar al possible, cal intentar allò impossible sense defallir, i que només aquells que no es rendeixen davant de la realitat tenen una veritable vocació política. Doncs sí, tornem als clàssics, batallem per l'impossible i tal volta assolirem el possible. Hi ha feina per fer i molta; per eixamplar la base i créixer. Aquesta és la nostra responsabilitat.