Explorava els austromarxistes i les teoritzacions de Stalin sobre la matèria o defensava la República (espanyola) federal, com a primer pas per a l'alliberament nacional, inseparable de l'alliberament de classe. Tan estrany devia ser que sempre hi havia qui em preguntava per què no era al PSAN. I no és que em maltractessin (només faltaria!), però sí que havia d'aguantar  una certa condescendència i una certa conyeta quan sortia el tema.

Deia Schopenhauer que "tota veritat passa per tres etapes. Primer, és ridiculitzada. Seguidament, és refusada violentament. En tercer lloc, és acceptada com a autoevident". No sé si ja és això, el que passa, i estem passant del segon al tercer estadi o, per a segons qui, del primer al segon. Però és segur que passa alguna cosa.

Ja fa un cert temps que em sembla veure símptomes que els autoanomenats federalistes comencen a viure amb incomoditat el debat polític sobre l'articulació de Catalunya amb Espanya. I no els envejo, perquè sé el pa que s'hi dóna. Perquè, si no m'equivoco, comencen a sentir-se estranys, assenyalats amb el dit, cada cop més minoritaris, minoritzats(?). I dic sentir-se perquè, que jo sàpiga, no s'ha demostrat que ho siguin, de minoritaris o estranys.

En tot cas, una certa por a les consultes (expressada per la via de la ridiculització o del refús), la voluntat de refugiar-se en una pregunta amb triple resposta, l'agitació com a fantasma de la cohesió social, la retòrica de la inclusió (que pot suposar exclusió d'uns altres), són símptomes que el federalisme clàssic (de Catalunya per construir Espanya) comença a perdre suports importants o, dit amb altres paraules, que disminueix la massa crítica de federalistes que mirin a ponent mentre augmenta la dels que miren cap al nord.

Això passa en el conjunt de la societat i es fa més visible en la mesura que augmenta el sobiranisme o l'independentisme entre professionals i intel·lectuals que abans eren majoritàriament federalistes clàssics; en la mesura que l'independentisme està guanyant la batalla de l'hegemonia cultural.

ICV, una formació que es reclama federalista, es veu també sotmesa al mateix procés de canvi. I no podia ser d'una altra manera, en la mesura que les persones que hi som no sorgim del buit sinó d'aquesta mateixa societat catalana heterogènia i en procés de canvi. La novetat és, però, la sensació -que esmentava abans- que tenen aquelles persones que es consideren majoritàries a ICV però que ja s'han vist obligades a pactar un full de ruta que situa l'organització en una lògica més confederal que no pas federal. I que tendeix a mirar cada cop més cap a Europa que cap a Espanya. En lloc d'encabir-nos en una Espanya federal-en-una- Europa federal, encabim-nos directament en una Europa federal.

I no és que els independentistes d'ICV ens haguem fet més forçuts (tot i que sí que som més), sinó que les circumstàncies han canviat. I si la situació és diferent, les respostes tampoc poden ser les mateixes, per molt que semblin bones.

Hi ha hagut el llarg procés estatutari i la STC. Una quinzena de lleis catalanes esperen sentència del constitucional. Pel que fa al model d'organització territorial de l'Estat, "Madrit" ha optat –sembla que definitivament- per la involució, el dèficit fiscal augmenta acompanyat de l'eixamplament de la diferència del cost de la vida a Catalunya respecte a Espanya, les agressions a la llengua i la falta de respecte en general als catalans i les catalanes són cada cop més habituals... la desconnexió és cada cop més gran i no hi ha motius per pensar que vulguin posar-hi remei.

Semblava que l'Estatut era l'últim intent. Ara encara proposem una nova Constitució espanyola, federal, com a última opció, però posant l'exercici del dret a decidir sobre la taula. Espero que després del fracàs previsible d'aquesta (no m'importaria equivocar-me) ja no busquem més excuses, ni intentem salvar els mobles de qui s'estima més tenir-los estellats que no pas nous.