Barcelona ·
Una sentència del Suprem ha ratificat la imposició a la Generalitat de Catalunya del deure de preveure que, en els fulls d'inscripció escolar, hi hagi una casella on els pares indiquin quina és la llengua habitual dels nens i les nenes. I això ha estat interpretat com una victòria per als qui van plantejar judicialment aquesta demanda.
Com que, en els seus deliris imperialistes, els demandants, encapçalats per Aleix Vidal-Quadras, deuen pensar que al món només hi ha un idioma -l'espanyol- i tota la resta són llengües de segona divisió, no han tingut en compte que al nostre país s'hi parlen, pel cap baix, unes 300 llengües forasteres, a més a més de l'espanyol. Alguna d'elles, com el gallec, la van portar massivament les primeres immigracions, fins tal punt que hi va arribar a haver professions, com la de tramviaire o afilador, on els gallecs eren àmpliament representats. Això, per no parlar d'una llengua, com l'occità de l'Aran, que és oficial en el territori administrat per la Generalitat de Catalunya i que parlen habitualment entre ells els aranesos que viuen fora de la Vall.
Quina serà la llengua que s'haurà d'inscriure com a "habitual" en el cas dels fills de famílies que tenen aquestes llengües com a familiars, o les que parlen entre els seus membres en amazic, xinès, àrab, búlgar, tàmil, fula, wòlof, quètxua... i aixì fins a més de 300?
I encara una altra: ¿Quina llengua "habitual" hauran de posar els pares que, com tants del nostre país, no tenen, els dos, la mateixa llengua d'origen, com ara els catalans i catalanes casats amb persones forasteres o a l'inrevés, i els parlen cadascun en la seva llengua? Només cal pensar en la multitud de fills de pares i mares, castellanoparlant l'un i catalanoparlant l'altre, que viuen a Catalunya i es dirigeixen sovint als seus fills en les dues llengües amb tota naturalitat. ¿O és que els del Suprem no coneixen cap parella amb fills composta per gent de diversa llengua vivint a Catalunya?
Vaja un problema que se'ls gira als del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya si volen complir la sentència del Suprem. Per cobrir totes les casuístiques que se'ls presentin, hauran de preveure uns fulls d'inscripció que més aviat semblaran una bíblia, de tantes pàgines com tindran. I si, d'això, es vol deduir que a cada alumne se li ha de donar l'ensenyament en la seva "llengua habitual", com sembla que pretenen els qui van presentar la denúncia als jutjats, no hi haurà espai a les escoles del nostre país per encabir-hi tantes línies d'aprenentatge, ni persones prou preparades per fer-hi de mestres.
A banda que, en moltes escoles, a les fitxes individuals de l'alumnat ja s'hi recull quina és la llengua familiar, per tal d'abordar millor la immersió lingüística i l'acolliment dels alumnes la llengua d'origen dels quals no és el català. Fins i tot la Generalitat de Catalunya té iniciada una col·lecció excepcional, destinada als docents, amb estudis comparatius entre les gramàtiques de diverses llengües i la catalana, per facilitar la feina educativa d'immersió lingüística.
s clar que els legisladors catalans ja es van cobrir de glòria quan van preveure, en la Llei de Política Lingüística, que els nens tenen "el dret a rebre el primer ensenyament en la seva llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà". Com si en el nostre país no s'hi parlessin, des de fa molt de temps, d'altres llengües i tot quedés reduït a l'abominable dicotomia que ens imposa l'imperialisme espanyol.
