A l'origen de tot ordre legítim, pacífic i la mar de respectable hi ha un moment de violència brutal; la prehistòria, posem per cas, d'un subsidi d'atur és, també, un episodi de sang: aquestes, diguem-ne, veritats històriques no les hauria d'ensenyar, a l'escola, el professor roget, mal vestit, inadaptat, sinó, senzillament, el professor d'història. O de filosofia, ètica o, com en diuen ara, educació per a la ciutadania. Però a les escoles, avui, es practica un pacifisme naïf, retòric, desmaterialitzat, en què l'absència de violència sembla un bé absolut i conseqüència, només, d'una disposició adequada dels esperits. D'aquí el plaer d'imaginar-nos una colla de batxillers escoltant Víctor Torres, convidat a l'institut per parlar del seu germà Màrius, en plena digressió sobre els fets d'octubre, la Guerra Civil o la bellesa... de la pistola que li van fer a mans.
Alguns artistes cooptats pel feixisme van confondre la guerra amb l'experiència estètica del sublim i no cal dir que els records bèl·lics de Víctor Torres, que va lluitar, precisament, contra la barbàrie feixista, mai no fan cap concessió a tals perversions: sempre que manifesta que se sent molt orgullós d'haver guerrejat, compleix, de cor, amb l'obligada prèvia: "Ei, tant de bo no n'hi hagués hagut, de guerra." Dimecres passat, amb motiu de l'estrena d'un documental sobre la seua vida que ha apadrinat la Diputació, el germà de Màrius tampoc no se'n va estar: "L'etapa de la meua vida de què em sento més satisfet és la Guerra Civil. Vaig tindre el coratge d'anar al front d'Aragó i deixar Lleida per defensar el meu país. No me'n penedeixo."
Quan el reaccionari amb posa de revelar veritats coents ens diu que aquest o aquell altre servei públic no són gratis, tal com es pensa el populatxo, convé replicar-li que té raó: que han costat, per exemple, reguerons de sang populatxera. I quan ens diu que n'hi donem massa, de valor, a això de ser poble, convé replicar que el valor, o millor, el preu, no l'hi hem posat, tradicionalment, nosaltres. Torres se sent orgullós perquè no va vacil·lar a gosar pagar-lo i nosaltres sabem en ell que, sigui quin sigui el valor de ser poble, no és gratis ni ho ha estat mai.
