Il·lustrat, políglota, bonhomiós i de dicció agradabilíssima ?a més, conserva, incòlume, el deix de Rocafort de Vallbona: Lluís Foix no pot caure malament a ningú. Ahir va ser a Lleida per perorar, en l'últim acte consistorial de commemoració de la diada, sobre el catalanisme del segle XXI: "Com que el concert econòmic, la federalització d'Espanya o la independència són desideràtums ara com ara irrealitzables, un hom pot avançar-los que la propera serà una legislatura de frustració". I, coherent amb un tal prospecció, va recomanar possibilisme à la Pujol ?o sia, al segle XXI, catalanisme del segle XX: "Tirar amb el que tenim per anar guanyant a poc a poc quotes d'autogovern." Allò dels clàssics del pensament emancipatori ?interpretar la realitat a fi de transformar-la? no ha estat mai, ben bé, una divisa dels clàssics de La Vanguardia.

Foix va parlar de frustració i nosaltres parlarem de castració. Concretament, d'un eficaç procediment per castrar políticament el país des dels mateixos rengles del catalanisme. Consisteix a restringir sistemàticament el que és desitjable a l'àmbit del que és, demà mateix, objectivament possible. De reduir-hi l'horitzó mental. "Eh que demà no escriuràs una bona novel·la? Doncs no pensis a ser escriptor!" O, si es prefereix, a eludir la formulació del que és desitjable a l'empara d'un realisme que, de tan presentista, resulta trivial. La indefinició pel que fa al futur desitjable, marca de fàbrica d'alguns catalanismes del segle XX, hauria de ser un pecat d'anacronisme per al catalanisme del segle XXI. Lluís Foix, aquest conspicu home de Godó que no pot caure malament a ningú, va recomanar, també, una renovació de les elits del país, i nosaltres no hi podem estar més d'acord.