Lleida · "Elits revolucionàries que miraven d'educar una turba esquiva, perillosament espontània i de la qual, al capdavall, desconfiaven, ara han decidit compartir el megàfon per escoltar, en una assemblea de barri, propostes sectorials de neoactivistes sense adscripció política definida, i d'aquesta experiència d'horitzontalitat efectiva n'ha sortit un programa realistament desafiant ─només voluntarista en el verb modal que el nomina─ i espectacularment integrador.
El postfeixisme monàrquic i polític ¿serà prou audaç per fer embarrancar el procés?"
Mutatis mutandis, la transversalitat de l'independentisme català, ¿es pot entendre sense la capacitat dels paleoindepes a l'hora d'aprendre de les diferents expressions de neosobiranisme, del pluralisme motivacional que el sustenta, o sense els correctius que ha sabut autoaplicar-se el mestretitisme independentista, sempre prest a detectar adhesions espúries, immadureses, dèficits d'articulació i focs d'encenalls? Els paleoindepes, ¿no han après, per exemple, que hi ha formes de lleialtat nacional genuïnes que no participen d'una estricta cultura catalanista? Cal confiar en la gent.

Aquesta setmana hi ha hagut un reesclat de pesta borbònica i la proliferació d'hipòtesis sobre les causes no reconegudes de l'epidèmia ha estat inevitable. La immediata eufòria independentista per "haver fet abdicar el rei" ha tingut com a discret revers el neguit o la por: el postfeixisme monàrquic i polític, així com el seu captiu i socioliberal aliat, ¿seran prou audaços per fer embarrancar el procés autodeterminista del Principat? Confiar en el poble deu voler dir, en aquest cas, no pas respondre que no, sinó considerar irrellevant la pregunta.