Lleida · Dit altrament: si Felip VI, Rajoy, Sánchez i Rivera estan a hores d'ara persuadits que ni la més pròspera aliança entre Iglesias, Garzón i l'esquerra social no farà sotsobrar el règim, d'una eventual secessió de Catalunya no sabrien en canvi quin corol·lari extreure sinó la fi d'allò que va néixer el 20 de novembre de 1975.

Per als entusiastes de la prefigurada Catalunya en Comú, la conjuntura que s'obrirà a la pell de brau de finals del 2015 representa una mena de catàleg de processos constituents, un filó de fulls de ruta que ens permetrà no només d'abraçar-ne un, sinó d'imaginar múltiples i excitants combinacions. Els amics de l'encara nonada Catalunya en Comú són, avui, l'encarnació més vistent d'una vella xacra de l'esquerra: el voluntarisme. Confonen les seues disposicions subjectives a propiciar canvis estructurals a l'estat espanyol amb les condicions objectives sota les quals uns tals canvis serien possibles. Promovent una candidatura no independentista, l'esquerra rupturista que dimana d'ICV, Podem, Procés Constituent i etc. podria no fer sinó espatllar l'únic instrument de ruptura real de què disposa el poble català el 2015. I podria fer-ho a canvi de no res.

Addenda. L'esquerra ha estat fatalment voluntarista i, de més a més, idealista. Havent enclòs l'adversari dins una categoria metafísica, si l'adversari eructava, calia convenir que havia fet un eructe de dretes. La dreta catalana independentista no està metafísicament incapacitada per acomplir un paper progressiu dins la història, igual que Joan Herrera no ho està per exercir-ne un de reaccionari. Artur Mas està contribuint, malgré lui, a precipitar una tercera república espanyola més que no Pablo Iglesias a republicanitzar Catalunya.