Víctor Torres i Perenya se sentia orgullós d'haver fet la guerra i a nosaltres ens agradaria que l'hagués guanyat. El germà petit de Màrius ha mort i s'ha escrit que el plor i l'encomi han estat unànimes, però no és pas veritat:
com que fóra indecorós donar a entendre que sort hi ha que el difunt va perdre, una minoria s'ha mantingut silent.
Víctor Torres i Perenya, arrauxat paladí de l'estat català del 34, milicià voluntari, el 36, de la columna Macià-Companys, va deplorar les execucions arbitràries comeses a la rereguarda republicana. La Guerra Civil no enclou un problema moral ─i, doncs, polític─ irresoluble, que repel·leix qualsevol presa de posició èticament fundada i davant del qual no podem jutjar si el germà petit de Màrius va fer bé o no. La crisi del 36 com a conflicte incomprensible entre germans fanatitzats, del qual més valdria no parlar, és la martingala que eximeix uns quants de prendre la paraula en la mort d'un català demòcrata nascut el 1915: el recurs amb què aquesta minoria avui silent emmascara que la derrota de Víctor és, en la democràcia postfranquista, una victòria retroactiva ─la seua.
Víctor Torres i Perenya va morir diumenge i des de llavors ha estat motiu de moltíssims panegírics. Diguem ben clar ─perquè la retòrica de l'elogi fúnebre és elusiva, per formulària─ que Torres era independentista i republicà. I que es podia embravir encoratjant-nos a protestar, per exemple, contra la presència del Borbó en la celebració del 700 aniversari de la Universitat de Lleida. Et plorem, Víctor.
