Després de les innovadores mobilitzacions de les consultes que han sorprès a la majoria de la classe política, més encara després dels resultats aconseguits a Barcelona, calia donar una alternativa als milers de voluntaris que d'una forma desinteressada s'han mobilitzat a més de 500 viles i ciutats del país, per tal de fer un gran pas endavant per avançar en el camí de la independència.
No es tracta de contraposar-se a les institucions; els organitzadors de la Conferència Nacional per l'Estat Propi són respectuosos amb el govern i el Parlament. Però són conscients també del marc jurídic en què poden actuar les nostres actuals institucions nacionals. Per aquest motiu, el fet de crear un moviment que doni una nova empenta per anar més lluny és i serà molt important. Ningú que vulgui avançar pot negar que arribarà un moment en què el poble de Catalunya haurà de trencar amb el marc legal espanyol, amb les seves maneres de fer: sorprenent, amb formes de mobilització i actuació estrictament democràtiques, però avançant sense por.
És aquest 30 d'abril, doncs, el començament d'una nova fita, i que ningú la compari amb el 7 de novembre del 1971, quan es va crear l'Assemblea de Catalunya. Eren unes altres circumstàncies i un altre moment històric. Però sí que hi ha elements d'aquella lluita unitària que poden repetir-se, sobretot la il·lusió, la coincidència i la complicitat per trencar cadenes i avançar.
Caldrà, però, anar amb compte amb tots aquells que volen protagonismes o instrumentalitzar la iniciativa, perquè la clau d'aquest nou moviment és que les persones que en formen part es representen únicament i exclusiva a elles mateixes. És la suma de tots plegats el que ens farà avançar, oblidant el mal històric del sobiranisme i l'independentisme, les lluites fratricides.
