El toro del Bruc ja torna a ser història. L’empresa Osborne va decidir tornar-lo a posar dret després que, durant anys, s’hagués arribat a una mena de pacte tàcit entre opositors i detractors: el toro presidia la carretera N-II al seu pas pel Bruc serrat per la meitat, satisfent així les dues parts en conflicte. Els contraris a aquest símbol espanyolista podien imaginar-se que havien abatut el toro i que, per tant, havien netejat el paisatge. Per contra, als amants del brau els faltaven ben pocs segons per acabar d’imaginar-se la figura de l’animal i reafirmar l’espanyolitat d’aquest emblema. Una i altra sensibilitat havien conviscut en harmonia durant anys, des del 2003, fins que l’empresa va decidir tornar-lo a dreçar. Davant d’aquesta acció, la reacció independentista va ser immediata.
Tot i això, la celeritat mostrada per l'independentisme principatí no acaba de transmetre's a la resta de sectors independentistes de la nació. Tant a les Illes com al País Valencià, la presència de la tanca publicitària -indultada pel Tribunal Suprem espanyol en tant que element identificatiu del ‘paisatge espanyol', no pas com a suport publicitari d'una marca de licors- és encara a bastament estesa. El 2004, l'ocupació espanyola de l'illa del Perejil va traduir-se, a Catalunya, en un alliberament sarcàstic de les illes Medes, sota les odres del comandant Pere Gil, acció que de seguida va tenir adeptes arreu dels Països Catalans (els alliberaments de la Penyeta del Moro a la Ribera Baixa i del Cagalló del Gegant a Ontinyent, la descolonització de la Mola, a Sant Llorenç del Munt...). La tombada del brau que, des de fa anys, es practica al Bruc, però, no sembla que s'exporti amb la mateixa facilitat a la resta de la nació.