Han volgut respondre la crida del President Mas a treballar plegats per aixecar l'economia catalana, amb un discurs ple de tòpics que els mitjans de comunicació i molts comentaristes corren a escampar sense que ningú es pari a pensar si realment són veritats absolutes i inqüestionables o si són això, tòpics instaurats que els van molt bé.

La primera excusa per no voler implicar-se en el procés que la societat que els dóna sentit està vivint és que Ells 'no entren en política'! Molt bona!

I ben segur que ho fan sols, sense els treballadors que es deixen la pell cada dia a les seves empreses. Sense el territori que les acull i les fa possibles. Són com ens autònoms que no s'impliquen en res. Pas mal!
Que aquests senyors puguin anar traient aquests arguments deixa molt clar amb qui no s'ha de comptar"
De fet, si ho pensem bé, aquests dos senyors, que fan aquestes declaracions en tant que directius de les associacions que presideixen, que no exposen els seus diners per res, haurien –de tant en tant- de fixar-se per on trepitgen (el verb és ben intencionat!). L'excusa que el diner és poruc, que el diner no té color, no sé si ha calat en alguns, però és ben cert que el diner té color, de vegades un color ben fosc i fins i tot de vegades pot estar tenyit de sang. Crec que era Balzac que deia que darrere una gran fortuna hi ha sempre un gran delicte! Però això ara no ve al cas.

Potser seria bo que penséssim què seria dels empresaris sense els treballadors. Què seria d'aquest país si una generació empresarial de tombant de segle XIX-XX no hagués cregut en aquest país i hagués ajudat a fer-lo més digne i sobretot a fer-lo modern i competitiu. Potser alguns foren avis d'empresaris actuals , com Lluís Ferrer-Vidal, avantpassat de Gay de Montellà, coautor amb Jeroni de Moragas de l'Ideari de previsió social de La Caixa, on advocava idees de conciliació empresari-treballador . Potser sense aquests avantpassats ells ni tan sols serien empresaris, avui.

Que aquests senyors puguin anar traient aquests arguments, quan representen empresaris que han pujat empreses socialitzant les pèrdues i privatitzant els guanys. Quan fan dels interessos privats causa comuna, em sembla ben poc ètic i, a més, deixa molt clar amb qui no s'ha de comptar.

Potser estaria bé que la propera vegada que compareguessin per fer-nos saber que no s'han mogut de lloc quan el món no para de girar, haguessin trobat un discurs no tan simple, per respecte a ells mateixos. Un argumentari més intel·ligent, als pobres treballadors que som tan fàcils d'ensarronar, tan fàcils d'acomiadar, tan fàcils de fer-nos perdre els guanys adquirits durant dècades de lluita amb un sol cop de ploma o reforma laboral, potser ens faria creure que tenen raó.