El president del govern espanyol ha fet un regal –previsible, però inesperat fins ara– al sobiranisme catalanista: l'obertura d'un procés d'impugnació del nou 9N. I com que és de bona educació donar les gràcies, la Catalunya majoritària li agraeix un gest tan intel·ligent en contra dels seus propis objectius.
I és que l'estat espanyol fa temps que ha esdevingut presoner de si mateix, incapacitat per respondre d'una altra manera al "desafiament sobiranista" que no sigui amb violència.
Per mirar d'entendre el com de l'enroc en el present convé que prenem perspectiva. Recordem en primer terme la proposta d'intensitat u per canalitzar l'innegable i majoritària voluntat sobiranista existent a Catalunya: Estatut del 2006. Resposta de l'estat espanyol? Sentència del TC de juny de 2010. Després vingué una proposta d'intensitat dos: el pacte fiscal. Resposta del govern espanyol? Ni parlar-ne. A continuació arribà a la Moncloa la proposta d'intensitat tres: consulta no referendària del 9N (versió original sense subtítols). Resposta de l'estat espanyol? Suspensió cautelar del TC a instància del govern central.
Ja disposem de prou recorregut i prou evidència com per constatar que el diagnòstic i la resposta només poden ser uns. El nucli del conflicte és que, a Catalunya, el sobiranisme catalanista és clarament majoritari, i a Espanya, el sobiranisme espanyolista també l'és. I queda clar que la sortida no pot ser un quimèric acord pactat i acordat pacíficament, sinó una plantada definitiva per provocar, d'una vegada per totes, el xoc. No de trens, ni de legalitats, sinó de legitimitats.
La sortida no pot ser un quimèric acord pactat pacíficament sinó una plantada per provocar el xoc. No de trens, ni de legalitats, sinó de legitimitats"
S'equivoca qui pensi que podem sortir d'aquest atzucac sense resultar-ne escaldats uns i altres. La gestió d'aquestes dues majories, una dominant i l'altra dominada, no té altra sortida que una avantsala d'enfrontament, ruptura i violència, per donar pas a una fase posterior i inevitable de diàleg, pacte i negociació. Si la majoria del poble de Catalunya no s'arronsa, la seqüència ha de ser aquesta, i no una altra.
Per això hem d'agrair a Mariano Rajoy que promogui la impugnació de la "consulteta de costellada", per deixar de banda el debat estèril de les llistes unitàries i les eleccions plebiscitàries –que la història no va per aquí– i centrar-nos en allò realment substantiu. Fet i fet, si mirem el trajecte del viatge fins ara, res ens fa pensar que una proposta d'intensitat quatre (plebiscitàries i DUI) sí farà abaixar el cap a l'estat , quan el nivell de tolerància d'aquest estat és tan nul que no pot ni digerir un procés participatiu legalment innocu.
A Catalunya no podem cometre el mateix error de fa quinze dies, i Artur Mas ha de saber que s'ha cruspit tot el crèdit disponible. No hi ha marge de maniobra per ambigüitats o arronsaments sense provocar un daltabaix intern al país de conseqüències imprevisibles. Per tant, màxim sentit institucional i gens partidista, per recompondre la unitat imprescindible a l'hora de contenir l'envestida del brau i la seva pell. Cal reconsiderar la unitat no per convocar eleccions i fer una llista, això ja vindrà el 10N o el 24M, sinó per atrinxerar-se sense fissures en defensa de la democràcia més elemental que els hereus del franquisme, ara ja sense subtileses, ens volen treure de les mans, del cap i del cor.
