A Catalunya l'eix polític que més funciona, especialment des d'un punt de vista sociològic, no és malgrat les aparences el de dreta-esquerra, o catalanisme –espanyolisme, sinó pro-CiU / anti-CiU. El que més mobilitza a la política catalana és estar a favor o en contra de CiU. Per què? Bé, les preguntes que aquests dies estan fent algunes agrupacions de CDC a la seva militància sobre el procés sobiranista i sobre els processos de dinàmica interna del partit ens poden donar la clau.
Dins d'aquestes preguntes, n'hi ha dues que són reveladores: "Si l'estat espanyol ofereix un repartiment dels impostos més just i cedeix sobirania fiscal, et semblaria bé que s'aturés el procés independentista?". I, "Per què creus que els moviments associatius, veïnals, cívics i culturals són gairebé sempre contraris a CDC?".
Crec que aquestes dues preguntes són molt bones, probablement la millor radiografia de quin és el problema feta des de dins del partit. M'explico. Si són capaços de preguntar si un pacte fiscal hauria d'aturar el procés independentista és que veuen factible que una part de la seva militància pugui contestar que sí. És a dir que, finalment, el peix al cove continuaria formant part de l'ADN convergent: l'important són els diners, la resta (maltractament i injustícies múltiples) pot passar a un segon pla.
I si el que importa per sobre de tot són els diners, aleshores és fàcil contestar la segona pregunta: "Per què creus que els moviments associatius, veïnals, cívics i culturals són gairebé sempre contraris a CDC?" Doncs, això.
Cal que CiU s'allunyi del peix al cove. Ho tenim a tocar. Quina oportunitat per treure el millor de nosaltres mateixos!"
CDC és un veritable catch-all party, és a dir, un partit amb vocació de centralitat i àmplies majories en el que la ideologia perd potència definitòria. Ens ho posa de manifest, un cop més, una altra pregunta sobre la ideologia de cada militant (liberal, verd, democristià, comunista, socialdemòcrata o socialista), i sobre el model de país (independent, federal, autonòmic o regional). S'imaginen quin sentit tindrien aquestes mateixes preguntes en altres partits? Els catch-all parties probablement són els partits amb més possibilitats d'adaptar-se als canvis (positiu) i també els que més fàcilment poden conservar l'status-quo (negatiu).
Com deia el filòsof "el que és, és" i no cal esglaiar-se. Sinó treballar-hi, tot assumint la realitat i els seus matisos. És evident ─ara i fa deu anys─ que CDC ha de ser central en el camí cap a la independència. I que cal que en aquesta etapa el guiïn de manera més prioritària que mai els principis, la dignitat, la vocació de transversalitat política i social. En sentit invers, allunyar-se del peix al cove, del tactisme de curt termini, del sí però no, de la indefinició típica dels partits (només) de quadres. Això que li deixin a d'altres. Ho tenim a tocar. Quina oportunitat per treure el millor de nosaltres mateixos!
