Una consulta no és el mateix que un referèndum. Com deia Salvador Cardús en un article a l'Ara (01/10/13) quan consultem volem saber l'opinió, quan votem volem acció, que hi hagi una transposició de la voluntat en decisió pública. Per això parlar de consulta enlloc de referèndum no és més que l'enéssim problema que ens depara la situació en la que ens trobem, en la que ni tan sols podem anomenar les coses pel seu nom.
Algú em dirà que hi ha referèndums no vinculants. Al meu entendre, la manera més racional de diferenciar entre referèndums i consultes polítiques seria precisament distingint entre les que tenen un efecte vinculant i les que no. En tot cas, deixar les coses tan clares no acostuma a ser la manera habitual amb la que opera el poder. Al conjunt de l'estat, deixant de banda els dos referèndums preconstitucionals, tots (bé, els únics dos) han estat no vinculants: el de l'OTAN i el de la Unió Europea. De totes maneres, ara això tampoc té gaire importància si després un Tribunal pot variar el resultat d'un referèndum, com en el cas català.
Els que plantegen la possibilitat de que hi hagin tres preguntes en la futura consulta que es vol fer a Catalunya haurien de conèixer la distinció entre votar i opinar. És obvi que nosaltres, els i les catalanes, només podem decidir si seguim igual, o si ens independitzem. Podem opinar com ens agradaria que fos Espanya, però no podem decidir convertir Espanya en una federació. Aquesta seria, en tot cas, una decisió a prendre pel conjunt dels ciutadans de l'estat. En cas que es fes un referèndum estatal, molt probablement reapareixeria el problema de les diverses majories coexistents sobre el model d'estat, territorialment ubicades, que no és sinó una altra forma de dir que es manifestarien les diverses nacions que coexisteixen a l'estat, l'acomodada i les que busquen acomodament.
Seria una irresponsabilitat deixar-se enganyar. Sempre es pot exercir la tercera opció un cop independitzats"
Les preguntes amb tres respostes acostumen a servir per manipular vilment la voluntat popular, dividint les majories socials clares per intentar que una majoria simple de la segona opció s'emporti el peix a l'aigua. El mateix es pot dir de les terceres vies que, malauradament, o bé són impossibles a Espanya (com mostren les dues repúbliques fallides), o bé no són altra cosa que un eufemisme per aconseguir que res canviï realment. El referèndum de l'OTAN és pot mostrar, en aquest sentit, com un cas paradigmàtic: ni dins, ni fora, només la punteta. És a dir, finalment, dins.
A aquestes alçades i amb precedents tan clars (algun dels quals dissenyats pel mateix senyor que després ens va passar el ribot), no seria una ingenuïtat sinó més aviat una irresponsabilitat deixar-se enganyar, amb totes les conseqüències que, perfectament, podem avançar. Sempre es pot exercir la tercera opció (federar-se à la Navarro, o confederar-se à la Duran), després. Un cop independitzats, si és el cas. És probable, però, que aquesta opció ja no resulti gens atractiva aleshores. De fet, no hi ha confederacions estables al món, i l'exemple més proper el tenim a la potencialment inestable Bòsnia-Hercegovina.
Definitivament, als trileros de les tres opcions i les terceres vies se'ls hi veu el llautó. Si la tercera via que era l'Estatut pensava en Catalunya i en com salvar-la, les terceres vies d'ara pensen en Espanya i en com salvar-la.