No és cert que a Catalunya tothom estava a favor de la democràcia durant la transició democràtica, ni tampoc que tothom al país va lluitar a favor de la democràcia. Centenars de milers de ciutadans, suposadament apolítics (i altres de franquistes) van col·laborar a fer anar bé els negocis durant el franquisme i durant la transició democràtica. Ara, els mateixos, tenen por a perdre els privilegis d'una elit poderosa.
Una elit que mai no ha arriscat res i que sempre s'ha aprofitat del poder i dels beneficis d'aliniar-se sempre amb els guanyadors i amb l'Estat. Jordi Pujol va viure en primera persona la marginació d'aquests sectors, que parlaven d'ell de manera despectiva i que sols el van respectar quan van veure que Pujol tenia un cert poder econòmic ─i que, temps després, l'expresident va gaudir d'un poder polític indiscutible.
Ara, després del fracàs de la negociació amb l'Estat per l'Estatut i després de la sentència del Tribuna Constitucional, aquests poderosos van creure en un primer moment que tota la mobilització social en contra d'aquestes decisions de l'Estat seria una flamerada. Alguns li'n deien sufflé, i asseguraven que aquest baixaria i que així podrien continuar amb els seus negocis per a gestionar el poder i els privilegis d'ésser els representants de l'Estat a Catalunya.
Aquesta elit, però, tenia (i té) una certa por: la que els provoca una generació d'entre els 35 i els 45 anys de catalans que no tenen els tics i les pors del franquisme, i que no responen a l'esquema que els poderosos tenen sober la reacció de la societat civil i dels sectors populars a Catalunya. I durant mesos, les elits han estat esperant que el suposat sufflé baixi, que la societat es refredi. Però la crisi econòmica ha accentuat l'esperit reivindicatiu del nostre poble. Catalunya s'ha adonat que, a més de la crisi, l'espoli fiscal no l'hi permet viure com ho faria una societat com la catalana: amb una força econòmica capaç de pagar-se un potent estat del benestar.
Si van pactar la traïció, hauràn d'assolir també la responsabilitat i el risc"
L'Estat, que havia fet cas a les elits catalanes no ha esperat més i ha llançat les clavegueres i el CNI en contra de Catalunya i les seves institucions. I el mateix Estat i els seus poderosos han cridat a capítol a personatges que avui representen l'elit del poder a Catalunya. Seguin aquest fil, fa uns dies, el president del govern, Mariano Rajoy, va entrevistar-se amb Isidre Fainé, president de La Caixa i amb Javier Godó, editor de La Vanguardia i vicepresident de La Caixa. Què van dir a la reunió? Evidentment, no se sap, Catalunya no gaudeix del seu CNI. Però no cal disposar d'una intel·ligència al país: coneixent el perfil d'aquests personatges catalans, tot és imaginable.
Són Fainé i Godó dos bons navegants però, francament, no els crec prou valents per a explicar-los amb claredat quina és la voluntat majoritària del poble de Catalunya i, més encara: de les noves generacions de catalans. A més, Fainé i Godó encara no són prou conscients de la força d'aquestes generacions: si van pactar la traïció, la congelació del país, han d'assolir també la responsabilitat i el risc. Aquestes noves generacions els podran culpar, en un futur, del que pugui passar. I llavors, què passarà amb La Caixa? I amb el Grup Godó?
No són tan poc vulnerables com aparenten, la força de la societat civil i de la població en general els pot doblegar, i el poble de Catalunya ha demostrat que quan vol, pot. També seria bo que, en la transició nacional, hi anéssim amb fermesa: sense por. I ni una dotzena de Godós i Fainés no ho podran impedir. Allò que no pot passar, és que la Generalitat (com és el cas del Grup Godó) segueixi aquella dita tan catalana: "Cornut i pagar el beure". Si ho volen, que ho pagui el compte de Godó o La Caixa, no cal usar els diners dels ciutadans.
