A Catalunya segur, a la resta de l'Estat amb tota probabilitat. I no serà gràcies a l'acció política sinó a la resistència social. Aquesta llei sobrepassa les línies vermelles del llindar màxim de tolerància que una societat està disposada a assumir per l'aplicació o derogació d'una normativa.

En l'educació no es pot retrocedir en les conquestes educatives, simplement perquè la societat ha canviat en bona part gràcies a elles; seria com una mena de suïcidi social. Hi ha qui diu que, malgrat tot, hem tingut massa lleis orgàniques d'educació en democràcia, i numèricament és cert. Però les autèntiques vertebradores del sistema actual han estat solament dues: la LODE (1985) i la LOGSE (1990). La primera va mirar de conciliar com va poder la tensió entre el dret a l'educació i la llibertat d'ensenyament – és la llei dels "concerts educatius" –; la segona va ordenar, eixamplar i garantir la qualitat en l'exercici d'aquest dret. Tot plegat, ha costat "Déu i ajuda", que dirien els cantants, i per això la resistència social serà la gran aliada en contra d'aquest disbarat amb potes que el ministre Wert vol imposar.

Però això no significa que puguem adormir-nos als llorers, i deixar que el temps vagi fent la seva feina. L'obsessió malaltissa pels rànquings educatius internacionals és compartida dins i fora de Catalunya, i la pèssima llei catalana d'educació – aquesta de la qual ara se'n volen desdir els seus principals artífex – no ve de Madrid; pura evidència que a casa nostra també hi ha molta roba per rentar. Cal reconduir els problemes educatius genuïnament catalans, i fer alhora un pas endavant. Catalunya va ser capdavantera en educació entre les acaballes del franquisme i els inicis de la democràcia. Qualsevol projecte de construcció nacional passa per la recuperació interna del consens sobre el model educatiu i externa del seu prestigi.
El combat a la contrareforma educativa espanyola ha obert una oportunitat inesperada a Catalunya que cal saber aprofitar"
En concret, aquest pas endavant representa actualitzar el significat i la pràctica del dret a l'educació avui i aquí. Han passat moltes coses des dels anys vuitanta ençà, i cal revisar en tres dimensions l'autèntic pacte social per l'educació. Primer, ampliant l'espectre d'aquest dret més enllà de les parets de l'escola: l'educació escolar continua essent necessària, però ja no és suficient per la formació integral de les generacions joves. Segon, esfilagarsant el projecte educatiu de les persones al llarg de la seva vida, cosa que suposa remoure i tocar-ho tot, de principi a final, amb gosadia. Tercer, elevant la dignitat de les persones quan se'ls garanteix, amb temps i recursos, un accés equitatiu a una educació transformadora.

El combat a la contrareforma educativa espanyola ha obert una oportunitat inesperada a Catalunya que cal saber aprofitar: un sincer agraïment al ministre Wert i les seves lleis de paper higiènic per aquest regal. Però no hem de fer trampa, no val emprendre qualsevol viarany que meni les aigües de l'educació al molí d'uns reduïts sectors socials. Els autèntics camins per aprofitar l'oportunitat ja són escrits i, com caldria esperar, en cap d'ells hi consta el nom de LOMCE, però tampoc el de PISA ni el de LEC.