Dic lloable perquè, malauradament, el cap de política del diari del Comte de Godó ha fet allò que ningú del govern, ni dels partits que el comanden, ha fet.

Fa poc vaig coincidir amb un diputat de CDC que em mereix tota la confiança, política i personal, i no vaig poder resistir la temptació de fer-li la pregunta de marres: hi ha Pla B si l'Estat espanyol no cedeix? La seva reacció va ser creïble perquè el primer que van deixar anar el seus llavis va ser un No tan clar com breu. Després ja va titubejar i va afirmar que si n'hi havia, ell el desconeixia. Potser el meu amic en tindrà coneixement després del seu Congrés, perquè està cridat a altes responsabilitats. Però crec que no em va mentir.

El diari del Comte Godó parla de cinc possibilitats i planteja obertament des de l'acord amb Rajoy fins a la convocatòria d'un referèndum d'independència, passant  pel desacord sense ruptura (un clàssic), un pacte CiU-ERC i la insubmissió fiscal. Lloable esforç com deia. Però tot plegat s'acaba amb dues possibilitats a l'hora de la veritat. O es va cap al PP (que podria perfectament incloure el PSC després d'escoltar a Pere Navarro) o, ras i curt, es tomba cap a ERC.

El primer escenari és el de sempre, l'acord amb l'estat, una pel·lícula que no pot ser de suspens perquè es va gastar tot amb l'Estatut nou. Un acord amb el PP o una proposta consensuada amb el model que defensen els socialistes catalans és més del mateix. De fet, anar d'un pacte de més recursos dins de la LOFCA a un desacord sense ruptura no suposa tanta diferència. Perquè, si s'arriba a un acord amb totes les CCAA, en realitat seria un desacord sense ruptura, ja que la distància entre això i les proclames d'independència fiscal de Duran Lleida (durant la nit de les darreres eleccions espanyoles) és insalvable.

Els altres tres supòsits van de la mà i, de fet, són una concatenació de les opcions de ruptura, ja que un pacte entre CiU i ERC comporta activar l'agenda nacional i això implica tots els escenaris de ruptura possibles: Consulta pel Concert, insubmissió fiscal i Consulta pel la independència. Dos són els escenaris i és sobrer definir-ne més perquè augmenta la confusió. Acord o ruptura. Algú podria esmenar aquesta dicotomia argüint que descarto un acord satisfactori entre els governs català i espanyol. És cert. Però l'experiència ens ha ensenyat que, a hores d'ara, aquest és un escenari que el PP (tampoc el PSOE) no accepta.
De pactes fiscals entre Catalunya i Espanya ja n'hi ha hagut 5 i sempre són paper mullat per a nosaltres"
Abans de les eleccions espanyoles alguns dels ciuopinadors deixaven oberta aquesta possibilitat perquè el PP necessitarà CiU segons deien amb cert entusiasme. O aquella altra llegenda urbana, alimentada pels mateixos ciuopinadors, segons la qual allò que no ens han donat els socialistes espanyols ens ho donaran els populars perquè aquest són liberals i no depenen del vot andalús! Bona aquesta! I jo que em pensava que això d'imaginació al poder era del Maig del 68. En quatre dies ja estem comprovat que no és així, el Govern espanyol no està per orgues.

Només a la gent recargolada els hi agrada el conflicte pel conflicte. A la majoria ens agradaria que no hi hagués conflicte però sovint és inevitable. Amagar el cap sota a l'ala i especular amb noves eleccions és una fugida endavant –per bé que a Esquerra ens anirà millor que les passades, sens dubte– perquè l'endemà d'aquestes eleccions el problema seguirà sobre la taula i plantejat en idèntiques circumstàncies. Amb una majoria absoluta de CiU o no (fet que les enquestes insisteixen a negar) les relacions amb l'Estat espanyol no canviaran per aquest motiu. En essència, no serà que amb la convocatòria avançada d'eleccions ens refugiem en el qui dia passa any empeny de sempre? I així, pensem anar tirant fins al 2017? Potser pensant que amb sort haurà amainat la tempesta de la crisi i la majoria s'haurà oblidat del pacte fiscal?

Artur Mas va guanyar les eleccions catalanes i va ratificar la seva majoria a les municipals i a les espanyoles, és ell qui ha de pilotar el govern i prendre decisions, des d'Esquerra donarem suport al Govern per defensar el Concert Econòmic i que tots els impostos que paguen els catalans romanguin a casa nostra. Però si Mas es troba les portes tancades a Madrid és ell qui ha de proposar i liderar una alternativa. Aquesta vegada, però, no pot ser una mala còpia del procés estatutari. No podem tornar a caure al parany. Esquerra ja va dir no aquell cop, esperem que aquesta vegada CiU no es torni equivocar. Com diu el President d'Esquerra, Oriol Junqueras, o hi ha independència fiscal o seguim on estàvem. Perquè paga la pena recordar que de pactes fiscals entre Catalunya i Espanya ja n'hi ha hagut 5 i sempre són paper mullat, per a nosaltres, és clar!