Després del congrés d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) totes les especulacions són possibles. Duran i Lleida, que durant 32 anys ha exercit tant o més poder que Jordi Pujol en la seva època a CDC, va mantenir-se en aquest congrés en una segona o tercera fila de la presidència i va donar tot el protagonisme a l'home que es dibuixa com el successor ungit pel líder i beneït per la majoria de l'aparell i dels sectors més centristes, porucs i conservadors --alguns d'ells propers a l'Opus Dei.
Ramon Espadaler, per la seva banda, és un noi de Vic que aporta la frescor de les comarques i que apunta maneres segons ja diuen els diferents sectors d'UDC. És l'home de Duran i Lleida i és ben vist per Josep Sánchez-Llibre: té tots els números. Allò que no se sap és què serà quan sigui gran: què votarà Espadaler el 9 de novembre?
Hi ha, però, un sector clar i contundent dins del partit, fidel als orígens d'UDC i de Carrasco i Formiguera --el seu màrtir-- que té com a representants màxims i visibles l'expresident del parlament, Joan Rigol, que a dia d'avui encapçala el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) i que es declara obertament sobiransita. A Rigol l'acompanya Antoni Castellà, l'home fort d'una generació de la Unió de Joves netament sobiranistes però que actuen amb molta cautela.
Aquest darrer sector d'UDC fa feina dins la majoria del partit perquè el proper 9 de novembre no li tremolin les cames als militants, i una de les seves fites ha estat aconseguir frenar les fugides de militants de les comarques cap al grup de Josep Maria Vila d'Abadal i la seva nova associació d'inspiració cristiana independentista.
Unió té ara una gran responsabilitat. No pot seguir gaire mesos més fent la puta i la ramoneta"
Evidentment, per a l'stablishment que manté l'status quo dels 32 anys de poder de Duran, l'accepació del sector sobiranista de Rigol i Castellà els preocupa: haurien fet mans i mànigues perquè el sector sobiranista hagués marxat amb Vila d'Abadal. Cal reconèixer, però, que a UDC s'hi troben militants de moltes procedències que responen a factors polítics i socials diversos.
Entre aquests sectors s'hi troben demòcratacristians que a Espanya estarien al PP còmodament però que aquí se sentirien incòmodes de ser-hi. També hi ha molta gent, professionals i joves --aquests darrers procedents de les escoles d'elit de l'Opus-- i també amics de Duran i Lleida procedents dels seus entorns dels negocis que fins i tot van arribar a crear una associació anomenada Sentit Comú per Catalunya --darrerament dissolta per la mort d'un dels seus impulsors.
Duran, però, ni s'ha retirat ni es pensa retirar, tot i trobar-se ara en un segon pla i cedir tot el protagonisme a Espadaler. Duran manté la seva guàrdia pretoriana, dirigida pel seu centurió Toni Font, per la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, i per l'eurodiputat --caigut en desgràcia-- Salvador Sedó.
Unió, doncs, té ara una gran responsabilitat. No pot seguir gaire mesos més fent la puta i la ramoneta encara que ara el seu màxim dirigent, Duran i Lleida, ens digui que els discursos de Rajoy són de una, grande y libre. Si Duran ha dit això, ara li tocarà ser coherent. Duran i el seu escuder i patrici, Sánchez-Llibre, hauran d'escollir entre el pont aeri i la llotja del Bernabéu o servir Catalunya, i aconseguir, ara sí, un lloc important en la política diplomàtica internacional d'una Catalunya sobirana.
El 9 de novembre necessitem CDC, ERC, ICV i CUP, però també UDC i la gran majoria d'homes i dones del PSC.