El govern espanyol, hi mani qui hi mani, ha consolidat la tradició de donar lliçons als governs autonòmics sobre com gestionar la seva caixa, que en alguns casos, és espoliada pels mateixos que donen lliçons. Després que el govern de la Generalitat ha presentat un pla de reducció de la despesa del 10% per aconseguir situar el dèficit en l'1,3% del PIB, que suposa una retallada d'entre 2.650 i 3.000 milions d'euros, la resposta de Madrid és que cal reduir més. I si no es pot reduir més perquè aleshores es comprometen serveis bàsics, doncs que Catalunya augmenti la pressió fiscal. La recepta espanyola la pot donar qualsevol ciutadà sense una mínima formació econòmica, no cal ser ministre d'Economia.
Però també hi ha una altra recepta que no requereix estudis universitaris, sinó sentit comú: que Madrid pagui, d'entrada, tots els diners que deu per imperatiu constitucional, és a dir, perquè l'Estatut de Catalunya, una llei orgànica espanyola, així ho estableix. Als 759 milions d'euros de 2008 que Artur Mas presentava després de la seva visita a Madrid com el fruit d'un acord amb Zapatero, un tradicional peix al cove, se li han de sumar els 219 milions pendents del 2009 segons la disposició addicional tercera de l'Estatut, i els 1.400 milions d'euros del fons de competitivitat que Catalunya encara no ha rebut. Si sumem, el resultat és: 2.378 milions d'euros. Si Madrid complís amb l'imperatiu constitucional, ja sense entrar a debatre sobre l'espoli fiscal de més de 20.000 milions d'euros, el 10% del PIB català, ara mateix Catalunya hauria de retallar la seva despesa en una forquilla d'entre 300 i 600 milions d'euros.
Si Catalunya decidís fer cas dels consells de la ministra d'Economia, és a dir, apujar els impostos, el seu marge de maniobra seria molt magre. La Generalitat de Catalunya gestiona els tributs següents: l'impost sobre grans establiments comercials (IGEC), l'impost sobre successions i donacions (ISD), l'impost sobre el patrimoni, l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats (ITPAJD), i els tributs sobre el joc. I aquí les xifres que ofereix l'executiu català demostren que, a banda d'ofegar més l'economia catalana i de pagar un preu polític, els ingressos serien mínims.
El 2010, l'impost de successions i donacions va aportar 609,53 milions d'euros, un 27,8% menys que el 2009. Pel que fa a l'impost sobre el patrimoni, la Llei 4/2008, de 23 de desembre, per la qual se suprimeix el gravamen de l'impost sobre el patrimoni, va establir una bonificació general del 100 per cent de la quota íntegra, a partir de l'1 de gener de 2008, que a la pràctica ha suposat la desaparició de la recaptació de l'impost. La recaptació líquida de l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats va ser de 1.333,31 milions d'euros, un 2,33% menys que el 2009. En el cas dels tributs relacionats amb el joc, el 2010, l'administració catalana va recaptar 272,33 milions d'euros, amb una disminució del 6,17% amb relació a l'any 2009.
La suma total dels impostos cedits amb què podria jugar a incrementar la Generalitat és de 2.231.150.440,22 euros. Si aquests impostos van clarament a la baixa en època de crisi, quin benefici en podria treure el govern d'apujar aquests impostos? Sense ser catedràtics d'economia, ja es veu que pràcticament ni cinc.
